La Plataforma per la Llengua rep regularment queixes de ciutadans i professionals del dret catalanoparlants als quals se'ls han vulnerat els drets lingüístics al jutjat. Sovint, aquestes persones denuncien que se'ls ha dit que no parlessin en català i se'ls ha exigit que usessin el castellà, moltes vegades per mitjà de requeriments escrits de funcionaris. Aquesta mena d'exigències són il·legals, perquè el dret d'usar el català està reconegut a la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), però tot i així es produeixen amb assiduïtat. En concret, la Plataforma per la Llengua ha tingut accés a un escrit d'Orange a un jutjat de Blanes en què l'empresa al·legava que el seu advocat no sabia català i demanava que s'obligués l'altra part a traduir al castellà la documentació i a usar a partir de llavors aquesta llengua. Al marge que en cap cas es pot exigir a una part o als seus representants que no usin el català, cal tenir en compte que la llei només permet d'al·legar desconeixement del català i indefensió judicial a les parts, no pas als seus advocats. És la interpretació judicial del que suposa la indefensió la que la fa extensiva als advocats. Una empresa de les dimensions d'Orange, és clar, no pot al·legar de manera creïble que l'ús del català li genera indefensió.
D'una manera molt preocupant, la lletrada de l'Administració de justícia inicialment va donar la raó a l'empresa i va requerir a l'altra part que usés el castellà i traduís la documentació. Orange, com moltes altres empreses de grans dimensions, centralitza la seva defensa en uns pocs despatxos d'advocats, sense cap consideració especial per les diferents àrees lingüístiques de l'Estat. De fet, el despatx d'advocats del cas descrit porta la pràctica totalitat dels casos judicials d'Orange a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Si aquesta actitud no és puntual, i és el modus operandi habitual no només d'aquest despatx i d'Orange, sinó també de la resta de bufets que porten les defenses de les grans empreses, es pot pensar que hi ha una gran multitud de casos judicials cada any en què s'inhibeix l'ús del català per mitjà de requeriments il·legals. En aquest sentit, les pràctiques processals abusives d'algunes grans empreses, ajudades per la ignorància o la militància espanyolista de jutges i funcionaris judicials, poden anul·lar de facto l'oficialitat del català i el dret d'usar-lo al jutjat. Si a la desincentivació de l'ús del català al jutjat, que es deriva del mateix ordenament lingüístic espanyol, s'hi afegeixen pressions explícites, és fàcil de pensar que ben pocs catalanoparlants es mantindran ferms en l'ús dels seus drets lingüístics.
Què diu la llei?
El marc legal de l'Estat espanyol privilegia la llengua castellana i és profundament antiigualitari en matèria lingüística. L'article 3.1 de la Constitució espanyola fa del castellà l'única llengua oficial de l'Estat en el seu conjunt -i, per tant, de la seva Administració general- i imposa un deure de coneixement d'aquesta llengua a tots els ciutadans -deure que, segons el Tribunal Constitucional espanyol, no es pot fer extensiu a les altres llengües autòctones de l'Estat (STC 31/2010, FJ 14). Aquest ordenament desigual serveix per blindar l'ús exclusiu del castellà per part de l'Administració general en tota mena de situacions i per reconèixer tota mena de privilegis als parlants de castellà respecte dels parlants de les altres llengües tradicionals de l'Estat. Durant les darreres dècades s'han aconseguit arrencar dins d'aquest marc general advers alguns espais de semiigualtat per als catalanoparlants. Tanmateix, no és infreqüent que aquests espais limitats existeixin només sobre el paper, ja que les autoritats que haurien de preservar-los els ignoren o, directament, els sabotegen.
El sistema judicial és un dels espais en què de manera més regular es boicotegen els drets lingüístics reconeguts. El castellà es troba fermament blindat a l'Administració de justícia, tant perquè la normativa l'imposa «en todas las actuaciones judiciales» (article 231.1 de la LOPJ), com perquè es tracta d'una Administració amb pocs contrapesos externs, opaca i polititzada. La judicatura, no havent estat mai reformada després de la dictadura franquista, segueix exhibint amb impunitat altes dosis d'arbitrarietat i de militància en el nacionalisme oficial. En aquest sentit, els drets lingüístics dels catalanoparlants queden en mans d'uns funcionaris que sovint els menyspreen i que poden vulnerar-los impunement en absència de controls externs.
Les conseqüències directes d'això donen com a resultat que l'any 2018 l'ús del català en les sentències judicials fos del 7,7 %, lleugerament inferior al de l'any 2017, que va ser del 8,3 %. Les dades dels últims anys indiquen que l'ús del català a l'Administració de justícia cau.
Tanmateix, un estudi recent encarregat per la Plataforma per la Llengua revela que el 59,9 % dels catalanoparlants consideren que parlar en català davant d'un jutge que emet la seva primera intervenció en castellà, a Catalunya, els podria perjudicar de manera "segura" o "probable".
Font: Enquesta Òmnibus del Gesop, per encàrrec de la Plataforma per la Llengua
Actualment, la llei reconeix el dret d'expressar-se en català de «las partes, sus representantes y quienes les dirijan, así como los testigos y peritos» dins del territori d'una comunitat autònoma en què el català sigui oficial (article 231.3 LOPJ). I també reconeix el dret dels jutges i els altres funcionaris judicials a utilitzar el català en aquestes comunitats autònomes «si ninguna de las partes se opusiere, alegando desconocimiento de ella que pudiere produir indefensión» (article 231.2 LOPJ). En el cas de les parts i els seus representants, els testimonis i els pèrits, no se'ls pot exigir que s'expressin en castellà i si una part al·lega que no entén el català i que això li provoca indefensió, serà el jutjat qui haurà de fer la traducció d'ofici (article 231.2 LOPJ). Aquesta regulació segueix mantenint, és clar, la desigualtat lingüística (uns parlants poden desconèixer la llengua dels altres, imposar la llengua del procediment i exigir traduccions d'ofici), però crea un petit espai de llibertat lingüística als particulars catalanoparlants, que no estan obligats a renunciar a parlar la seva llengua.
En aquest sentit, cal remarcar que la llei distingeix explícitament «las partes» de «sus representantes», i que només reconeix el dret d'exigir traduccions al castellà a les primeres. Per tant, tota decisió judicial que permeti als lletres al·legar indefensió es deu a la seva interpretació, no al text normatiu. Quan la part en qüestió és una empresa, és molt qüestionable que es pugui declarar indefensa per l'ús del català, especialment si presta serveis a Catalunya -cal recordar que la Llei del codi de consum de Catalunya obliga les empreses a comunicar-se amb els usuaris com a mínim en català i a oferir l'atenció en aquesta llengua.
