Durant el tercer trimestre de l'any, l'Estat espanyol i la Unió Europea han seguit discriminant el català. Entre els mesos de juliol i setembre s'han emès un total de 23 normes que, d'una manera o altra, imposen el castellà als territoris catalanoparlants i releguen la llengua pròpia a una situació subalterna. Sumades a les 66 normes impositives que ja s'havien aprovat entre gener i juny, el total de disposicions contràries a la igualtat lingüística aparegudes enguany s'enfila fins a la xifra de 89. En comparació amb el 2017, al llarg de tot l'any se'n van aprovar un total de 93.

El més destacat d'aquest tercer trimestre és la intensa activitat legislativa de les institucions europees, que han emès més de dos terços del total de normes impositives del període 16 de 23. Cal tenir en compte, però, que totes les normes discriminatòries amb el català que provenen de Brussel·les són conseqüència del veto espanyol a l'oficialitat de la llengua catalana. Les normes europees que tracten qüestions lingüístiques no solen esmentar les llengües protegides pel nom, sinó que fan referència als idiomes oficials de la Unió o dels estats membres, i com que Espanya s'ha oposat sempre a l'oficialitat del català a l'Estat i a la Unió Europea, gairebé tota la legislació comunitària és contrària als interessos lingüístics dels catalanoparlants. Així, Europa s'ha convertit en una veritable porta de darrere per a l'aprovació de normativa que discrimina el català.

Com és habitual en les normes europees, els àmbits amb més imposicions lingüístiques del darrer trimestre són el de la documentació (8) i el de l'etiquetatge (6). El camp de la documentació és molt ampli; aquest trimestre es regulen qüestions tan variades com les llengües en què s'han de publicar a la pàgina web els pressupostos de la Unió (les oficials de la UE), els idiomes en què s'han d'omplir les llicències de manteniment d'aeronaus (anglès i l'idioma de l'Estat membre en qüestió) i les llengües en què han d'estar redactats els certificats sanitaris dels cavalls importats de tercers països (una que entengui el funcionari certificador i una de les oficials de l'Estat membre de destí dels animals). Pel que fa al camp de l'etiquetatge, la Comissió Europea aprova periòdicament normes sobre nous productes i la manera com s'han de presentar les informacions obligatòries; un cop més, els textos són obligatoris en castellà, però no en català.

En el cas de les disposicions d'origen estatal, aquestes són molt il·lustratives de la desigualtat amb què Espanya tracta les diferents llengües de l'Estat. Per exemple, els Pressupostos Generals de l'Estat reserven a l'Instituto Cervantes 124 milions d'euros, amb l'objectiu explícit de finançar-ne les tasques de «promoción y difusión de la lengua española», mentre que no reserven ni un euro per a l'equivalent d'aquesta institució en el cas de la llengua catalana, l'Institut Ramon Llull. En el mateix sentit, un conveni laboral publicat el 30 de juliol al Butlletí Oficial de l'Estat prohibeix de requerir als controladors de trànsit aeri coneixements de «lengua local» si no és per motius de seguretat clars i amb «carácter proporcionado y transparente», mentre els obliga a demostrar la capacitat de comprendre l'anglès i el castellà i a examinar-se periòdicament d'aquestes llengües. L'aprovació d'aquesta mena de normes representa la renovació del compromís de les institucions estatals amb un nacionalisme lingüístic de caire supremacista pel qual es privilegia una sola de les comunitats lingüístiques en detriment de les altres, relegades a la categoria de «regionals» o «locals» i no defensades per l'Administració general de l'Estat.

Font: Elaboració pròpia mitjançant una recerca al BOE