L'acte va tenir el format d'una taula rodona-debat. Els diferents ponents  (Joaquim Arenas, pedagog; Rosa Boixaderas, mestra i filòloga. Universitat de Vic; Dolors Solà, experta en acollida lingüística. Consorci de Normalització Lingüística de Vic; Jordi Matas, vicerector de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona; i la moderadora Teresa Casals, mestra i filòloga, representant de l'àrea d'Educació de la Plataforma per la Llengua) van fer una anàlisi sobre la situació del català en els diferents àmbits educatius i van proposar línies d'actuació a seguir.

Arenas va parlar del Decret que desenvolupa la Llei d'Ordenació Educativa, que envaeix les competències de la Generalitat de Catalunya incrementant les hores de docència en castellà i retallant els continguts catalans de les programacions. Segons Arenas, aquest decret  és un torpede a la línia de flotació del model d'escola que Catalunya ha construït i que es concreta en l'expressió: escola catalana en llengua i continguts amb coneixement del castellà i d'altres realitats lingüístiques. Davant d'aquest Decret només resta l'alternativa de plantar cara, de recórrer. El ponent també va assegurar que en els programes d'immersió s'ha produït un retrocés important en els usos lingüístics i va demanar que els òrgans de control de l'administració, és a dir, la inspecció, no es limitin a observar, sinó també a supervisar, a assessorar i a reconduir, quan calgui, les practiques lingüístiques no desitjables.

Per la seva banda, Rosa Boixaderas va parlar sobre  l'Ensenyament Secundari, on el català està molt lluny d'estar normalitzat. Segons va explicar, a secundària, els coneixements de català adquirits no són bons, i en molts casos hi ha problemes importants d'expressió oral i escrita. Cal repartir l'alumnat nouvingut amb estratègies valentes i imaginatives com les de Vic i Manlleu, i també s'ha d'engrescar el professorat, amb incentius si cal, per tal que se sentin partíceps en el projecte de catalanització de la Secundària, com en el seu moment va fer el Programa d'Immersió, i acceptin el compromís reconegut per la llei amb el convenciment que ensenyar el català i en català és un plus de qualitat a l'ensenyament.

A la universitat, la situació també és molt millorable, tal com va denunciar Matas, que va reclamar al Govern de Catalunya que impulsi un model de política lingüística universitària que tingui en compte l'aspecte docent i la investigació, que garanteixi els drets lingüístics dels estudiants universitaris i asseguri que el professorat conegui suficientment les llengües oficials de Catalunya, que faci del català la llengua pròpia de les universitats públiques i que faci possible una activitat investigadora oficialment reconeguda escrita en català.

Dolors Solà va concloure les intervencions parlant sobre la seva experiència en relació a l'acollida lingüística. Segons va dir, una llengua és molt més que un mitjà de transmissió d'informació, és també un mitjà d'identificació. A casa nostra, parlar català significa sentir-te part del país, reconèixer-t'hi i que t'hi reconeguin. Pel que fa a la immigració, aquest reconeixement mutu representa respecte i és la base de la cohesió social. L'esforç d'aprendre una llengua i fer-la servir l'hem d'entendre com una gran tasca col·lectiva que exigeix la mobilització i la complicitat del conjunt de la societat, amb el lideratge dels polítics. La transmissió de la llengua als nous parlants perquè sigui efectiva ha de ser afectiva.