Però és un cas excepcional. Tota la resta de llengües que tenen un nombre comparable de parlants ja són plenament oficials. El català encara no. Per tal que ho fos, caldria que l'Estat espanyol en demanés el reconeixement. Espanya és l'únic estat que compta amb una llengua d'aquesta importància i que mai no n'ha demanat el reconeixement ple com a llengua oficial. Potser és que té por del català... Però encara hi ha més, també figura entre les 100 llengües més parlades al món (de les 6.000 que hi ha en aquest moment) i ocupa el lloc  22 com a llengua més traduïda . Deu n'hi do. Quan parlem del món digital la cosa s'anima, ja que la llengua catalana és la 8a més activa a Internet, i de les 10 webs més visitades al món 6 disposen de versió en català. Tampoc és menyspreable que des del punt de vista d'importància  econòmica ocupa el lloc 27 (índex Steinke que mesura aquest paràmetre). Més, en aquest moment als territoris de parla catalana es parlen, pel cap baix, unes 271 llengües. Això, traduït, vol dir que el mite del bilingüisme no hi té cabuda com a model de convivència lingüística.

Ara bé, des de la sentència inapel·lable del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya els atacs contra l'ús i el desenvolupament normal de la nostra llengua són cada cop més insistents i insidiosos. A Catalunya l'objectiu clar és la immersió lingüística, que tot i que imperfecta és una eina potent per a la cohesió social, és a dir, per a fer de Catalunya un sol poble, sense exclusions.  Al País Valencià i a les Illes la cacera de català és pitjor que la d'elefants a Botswana. Fins i tot ha calgut accions heroiques com la vaga de fam. Amb això, ja esta tot dit.  Fem  algunes reflexions al voltant de tot plegat. (Autora: Eugènia de Pagès) [segueix llegint]