El documental retrata cultures diferents que comparteixen una mateixa tradició: fer castells humans. La tècnica, entre d'altres aspectes, varia una mica, però tot i així és el mateix treball en equip, és també l'esforç d'aixecar una torre ben alta i forta amb l'esforç de tots, són els mateixos sentiments de patiment i emoció -quan està pujant- i de joia i satisfacció -quan l'enxaneta ha arribat a dalt de tot i el castell es descarrega. Tant se val si els castells es fan a Barcelona o a Bombai, és un mateix treball conjunt.

Entre els voluntaris que van assistir a l'activitat hi havia aprenents de català, que a través del programa promogut per la Plataforma per la Llengua, a més de practicar i millorar l'idioma, també descobreixen i aprenen les tradicions i la cultura del país. I és que una llengua s'estima si hi ha sentiment, i precisament els castells el que fan és crear un sentiment de cohesió, de pertinença a un grup, a una cultura.

Quan el documental va acabar, el grup de voluntaris va anar a un bar, on, entre Cacacolats, cerveses, patates i olives, tot fent-la petar, van comentar plegats què els havia semblat el documental. D'aquesta manera, els nouvinguts agafen confiança amb la llengua i perden la vergonya.

Una prova de la força de cohesió i integració dels castells és el projecte conjunt del CPNL de l'Alt Empordà i la colla castellera de Figueres, que dóna l'oportunitat als nouvinguts de practicar l'idioma mentre aprenen aquesta tradició tan nostrada i bonica. El documental, doncs, és molt curiós i interessant, però hi ha un petit detall que potser els directors no han tingut en compte. Tots els entrevistats, excepte els catalans, parlen dels castells com una "tradició espanyola" o diuen que "els espanyols fan castells". I que se sàpiga, a Espanya només hi ha colles castelleres a les regions de parla catalana: per tant, objectivament parlant, els castells són una tradició catalana. Clar com l'aigua.