No, no sóc una xarnega agraïda sense un criteri propi, crític i autocrític, si convé. La meva no és una catalanitat que se senti en deute amb res. Per no tenir, no vaig tenir el català com a llengua vehicular fins que no vaig arribar als estudis de Filologia Catalana, perquè jo en sóc una, de tants, que pertanyem a la "generació perduda de la immersió lingüística". No considero que hagi de guanyar-me el reconeixement ni l'aprovació de ningú. No delero l'accent de soca-rel que no tinc ni tindré, ni tampoc trobo un inconvenient el fet que el meu accent denoti una nova generació de substrats en la llengua catalana, ara, que les possibilitats d'un ús social i normalitzat depenen més de la voluntat de les lleis i dels parlants que no pas de la competència lingüística del conjunt de la població. Entre tots, posseïm prou gramàtica i aptituds per fer del català, ara, ja, una llengua comuna real i consolidada. Allò que falta, però, són d'altres actituds més vulnerables i voluntàries.( Autora: Puri Pinto) [segueix llegint]