Plataforma per la Llengua ha publicat el report anual de discriminacions lingüístiques de 2023, un recull de casos en què les diferents administracions públiques espanyoles han discriminat usuaris catalanoparlants pel simple fet d'expressar-se o voler-se expressar en català. Aquestes discriminacions, que es produeixen en tots els territoris catalanoparlants de l'estat, es concreten en exigències i pressions de parlar en castellà, en dilacions i obstacles pel fet de parlar en català i en l'impediment d'accedir al servei o a l'atenció per aquest mateix motiu.
Enguany, el report recull 113 casos coneguts per l'entitat, una xifra semblant a la de 2022 però molt superior a les dels anys precedents. Una de les observacions principals és que el pes de les administracions autonòmiques en la generació de discriminacions lingüístiques ha augmentat els darrers anys. De fet, la majoria de discriminacions aquest 2023 van succeir en aquestes administracions i, molt concretament, en els serveis sanitaris. Com passa cada any, en molts casos el treballador públic justificava el seu comportament discriminador amb arguments de caràcter supremacista, arguments que segueixen uns patrons que responen a una determinada visió del món, a una determinada ideologia: el nacionalisme espanyol. L'objectiu principal dels reports de discriminacions lingüístiques de Plataforma per la Llengua és conscienciar la població d'aquest problema i del paper que hi té aquesta ideologia hegemònica. La conscienciació és el primer pas en la resolució d'una injustícia.
La discriminació lingüística als catalanoparlants, un fenomen persistent
El nombre de casos de discriminació lingüística a les administracions de l'Estat espanyol en coneixement de Plataforma per la Llengua ha augmentat sensiblement els darrers anys. L'informe anual de 2018 va recollir 25 casos i el de 2023 113, un 352,0 % més. L'augment, però, ha estat gradual: el 2019 els casos van ser 32, el 2020 52, el 2021 99 i el 2022 en van ser 118. Entre 2022 i 2023 el nombre de casos es va estabilitzar. Cal dir que aquest augment sostingut de discriminacions conegudes per l'entitat, probablement, no es deu a un empitjorament general del fenomen discriminatori sinó a la creixent coneixença pública de la feina de Plataforma per la Llengua i a l'augment de l'ús del seu servei d'atenció de queixes i consultes. En aquest sentit, cal apuntar que aquest servei va gestionar el 2023 2.328 queixes, mentre que el 2016 n'havia gestionades tan sols 395. El 2023, 102 dels 113 casos de discriminació a les administracions van arribar a Plataforma per la Llengua per mitjà d'aquest servei, mentre que el 2016 només 6 casos de 22 van arribar-hi per aquesta via.
Malgrat que segurament el fenomen de la discriminació lingüística no ha empitjorat, la quantitat de casos coneguts cada any indica que el problema estructural de desigualtat i discriminació lingüística que hi ha darrere dels casos individuals no ha desaparegut. Aquesta quantitat de casos no és esperable que es pugui produir en una democràcia lingüística, en un règim polític en què els diferents grups lingüístics autòctons reben el mateix reconeixement i són tractats des de l'axioma de la seva igual dignitat. No és esperable que les administracions de Suïssa, Bèlgica o el Canadà discriminin lingüísticament més d'un centenar dels seus ciutadans en un any.
Els darrers anys hi ha hagut un augment sostingut dels casos de discriminació generats per les administracions autonòmiques. El 2019 van ser el 28,1% del total, el 2020 el 30,8%, el 2021 el 38,4% i el 2022 el 38,1%. El 2023 van augmentar fins al 54,0%. Aquest increment gradual s'ha produït sobretot en el si de les administracions sanitàries. El 2023, 56 dels casos de discriminació a les administracions autonòmiques es van produir en els serveis sanitaris, el 91,8%.
Al País Valencià i a les Illes Balears no existeix un requisit general per als treballadors autonòmics i locals de conèixer el català, circumstància que afavoreix les discriminacions, però la gran majoria de casos que arriben a Plataforma per la Llengua es produeixen a Catalunya, on la llei de política lingüística de 1998 preveu aquest requisit. Per tant, la majoria de discriminacions lingüístiques en l'àmbit sanitari les cometen treballadors que tenen l'obligació de saber català. Segurament, la necessitat creixent de professionals sanitaris ha dut les autoritats sanitàries a abusar dels processos de contractació d'urgència que prescindeixen dels processos selectius, que són el context en el qual es comprova si els treballadors compleixen el requisit lingüístic.
Malgrat això, convé tenir present que el fet que un treballador públic no tingui un requisit individual de conèixer el català no l'habilita en cap cas per discriminar lingüísticament els catalanoparlants. La gran majoria dels treballadors estatals i dels autonòmics i locals a les Illes Balears i al País Valencià estan exempts d'aquest requisit, però tenen l'obligació de garantir que, en els territoris en què el català és oficial, els usuaris que s'expressen en aquesta llengua hi rebin l'atenció. A més, els òrgans de l'administració han d'estar organitzats de tal manera que aquest dret quedi garantit. El fet que es produeixin tantes discriminacions indica que no existeixen mecanismes efectius per castigar els abusos lingüístics, que l'administració incompleix el seu deure d'organitzar-se adequadament per garantir els drets lingüístics i que l'absència d'un requisit general en la funció pública de conèixer el català genera tota mena de dificultats en aquest sentit.
Un nacionalisme supremacista, la raó última de la discriminació lingüística
Els discriminadors lingüístics justifiquen sovint el seu comportament amb expressions com les següents, recollides al report de 2023: "Estamos en España. ¿Ves qué pone en tu DNI? Yo no tengo por qué endender tu dialecto", "hábleme en castellano. Esto es España", "si no me lo da en español, que es la lengua de España, no le doy la carta", "la Constitución te obliga a hablarme en castellano", "todos somos españoles", "por educación, hable castellano" i "en español nos entendemos todos". Aquestes expressions repeteixen totes elles unes mateixes idees: el castellà o "espanyol" és la llengua d'Espanya o la llengua "comuna" d'Espanya; si hom és espanyol o ciutadà d'Espanya, ha de parlar castellà; el català és una llengua inferior (un "dialecto") i utilitzar-lo amb parlants de la llengua superior és incorrecte, de mala educació. Aquestes idees són elements bàsics de la visió lingüística del nacionalisme espanyol, que és eminentment supremacista.
Les ideologies supremacistes són aquelles que ordenen jeràrquicament els grups humans en funció del valor que atribueixen a algun element (la cultura, la religió, la raça, la llengua...), i que justifiquen sobre aquesta suposada jerarquia natural una jerarquia en el seu reconeixement legal. El nacionalisme espanyol, una ideologia creada al recer del poder polític i que cerca de legitimar-lo, s'identifica amb la identitat etnolingüística majoritària a l'Estat, la castellana. Davant de la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de l'Estat, el nacionalisme espanyol presenta els atributs pròpiament castellans com a "comuns" espanyols i relega els atributs dels altres grups autòctons a la categoria de "regionals" o "particulars". Segons el nacionalisme espanyol, els membres dels grups no castellans serien merament membres del grup castellanoespanyol que tenen "particularitats" addicionals. Sobre la distinció entre una llengua "nacional", "comuna" i eminentment superior i unes llengües "regionals" o "particulars", el nacionalisme espanyol justifica un reconeixement legal diferenciat.
És per la influència d'aquest nacionalisme supremacista que la Constitució espanyola de 1978 estableix que el castellà és l'única llengua oficial de l'Estat espanyol i imposa el seu coneixement a tots els ciutadans, mentre que només permet que les altres llengües siguin oficials als territoris "respectius" i, segons el Tribunal Constitucional espanyol, impedeix que s'estableixin requisits generals de conèixer-les equivalents del de saber castellà.
Amb tot, la Constitució espanyola de 1978 es va aprovar en un moment d'obertura del règim franquista, en què els seus dirigents cercaven l'acord amb l'oposició democràtica. Per aquest motiu, el règim lingüístic actual, amb l'oficialitat territorial de les llengües autòctones diferents del castellà, és menys radicalment antiigualitari que els règims anteriors. Dins dels territoris en què el català és oficial hi ha certs espais de quasiigualtat lingüística. Un dels més rellevants és el dret de comunicar-se en català amb tots els òrgans administratius que operen des d'aquests territoris, siguin estatals, autonòmics o locals. Amb tot, l'absència d'un requisit general dels treballadors públics de dominar el català, el fet que molts d'aquests treballadors comparteixen els prejudicis del nacionalisme espanyol supremacista, i l'absència de mecanismes efectius per garantir el dret d'expressar-se en català i per depurar la seva vulneració contribueixen a crear un clima d'abús i d'impunitat.
