Plataforma per la Llengua publica avui un nou report sobre la presència del català a les pàgines web de l'administració general de l'Estat, un estudi que fa dos anys va passar de ser anual a bianual atesa l'absència de millora en la presència de la llengua. En l'edició d'enguany, el report conclou que el 70,4% dels portals no tenien cap contingut en català i que, del 29,6% amb continguts en català, només el 2,9% eren plenament operatius en aquest idioma. Això vol dir que els webs amb una versió catalana equivalent de la castellana eren un mer 0,9% del total, menys d'un de cada cent. L'observació d'aquest any 2023 s'ha fet amb una mostra de 470 pàgines (el 2017 havien estat 254).

En la majoria de pàgines amb una versió en català, la presència real d'aquesta llengua és residual: el 54,0% (el 16,0% del total) només tenen traduïts alguns menús estàtics i continguts de les primeres planes de navegació. El 43,2% dels webs amb algun contingut en català (el 12,8% del total) tenen una versió parcialment traduïda aquesta llengua, o, el que és el mateix, una versió més que residual però tampoc no plenament equiparable a la castellana. Aquestes dades es poden consultar al report "El català, ignorat a les pàgines web oficials de l'Estat espanyol (2023)".

El report de 2023 també indica que no hi ha hagut canvis pel que fa al secessionisme lingüístic. El 42,4% de les pàgines web oficials de l'administració estatal amb continguts en català distingeixen una versió en "català" d'una en "valencià". Cal tenir present que aquestes denominacions ni tan sols es corresponen a varietats lingüístiques coherents, sinó que són noms tradicionals i populars d'una mateixa llengua que existeixen per motius de disgregació històrica del domini lingüístic. El català parlat a Barcelona no és més proper al de Lleida que el valencià, i la frontera política entre Catalunya i el País Valencià no es correspon amb cap frontera dialectal, atès que a Vinaròs i a Alcanar parlen la mateixa varietat de la llengua comuna a ambdós territoris. La diferenciació de dues versions, una  en "català" i una en "valencià", no és necessària per posar en valor les dues denominacions, que podrien coexistir en una mateixa versió en "català/valencià". La raó d'aquesta diferenciació s'ha de buscar en una voluntat política que cerca mantenir separats i barallats els parlants de català per reforçar la supremacia de la llengua castellana.

Pel que fa a la qualitat lingüística de les pàgines amb versió en llengua catalana, el 2023 tampoc no hi ha hagut canvis significatius. Enguany, el 71,9% d'aquests portals tenen faltes, barreges lingüístiques i altres errors. Al llarg dels anys hi ha hagut certa fluctuació en aquest aspecte, però també hi ha hagut canvis en la mida de la mostra i els webs problemàtics sempre han estat al voltant d'entre set i vuit de cada deu. Novament, la descura en el tractament del català envia el senyal que l'Estat el considera una llengua de segona, sense valor real fora del folklòric. Com la incompletesa, la mala qualitat lingüística incentiva que els usuaris optin per la versió castellana.

El supremacisme lingüístic castellà, l'obstacle al català a les pàgines web de l'Estat

La situació de presència incompleta i deficient del català als webs estatals i la manca de millores al llarg dels anys s'explica, en darrera instància, per motius de caràcter ideològic. El nacionalisme espanyol, una ideologia hegemònica a l'Estat espanyol i molt lligada a les seves estructures de poder i institucions generals, s'ha caracteritzat al llarg de la seva història per un marcat supremacisme castellà. Les ideologies supremacistes són aquelles que entenen que existeix una jerarquia natural entre diferents grups culturals, lingüístics, religiosos o racials i que sobre aquesta jerarquia natural en defensen una de política i legal dins d'una mateixa unitat política.

El nacionalisme espanyol ha considerat tradicionalment el castellà com la llengua espanyola per antonomàsia, una llengua "comuna" a tots els ciutadans de l'Estat, amb independència de si realment és llur llengua familiar i habitual, o la tradicionalment parlada a llur territori. En canvi, les altres llengües autòctones de l'Estat són considerades pel nacionalisme espanyol "regionals" o "particulars". Aquesta ideologia apel·la sovint a arguments històricament negacionistes i revisionistes, que plantegen una suposada implantació multisecular del castellà als territoris amb altres llengües. En realitat, però, l'extensió del castellà no es pot deslligar de l'acció política de l'Estat. A més, fins al segle XX la major part dels membres de les minories lingüístiques eren parlants monolingües en la seva llengua pròpia. En un raonament circular, la suposada qualitat de "llengua comuna" del castellà és utilitzada pel nacionalisme espanyol com a justificació que l'Estat l'imposi a tots els ciutadans en l'actualitat.

Aquesta imposició es concreta en tota mena de normes, començant per la Constitució espanyola de 1978, que en el seu article 3 fa del castellà l'única llengua oficial del conjunt de l'Estat, en reconeix el dret d'ús a tothom i n'imposa el deure de coneixement a tots els ciutadans. Segons el Tribunal Constitucional espanyol, cap autoritat pot requerir un coneixement generalitzat del català equivalent del de saber castellà. Els Estatuts d'Autonomia dels territoris on el català és tradicional poden fer-lo oficial, però les institucions generals i l'administració general de l'Estat radicada fora d'aquests territoris operen exclusivament en castellà.

El Comitè d'Experts per al compliment de la CELROM va indicar fa vuit anys que calia millorar la presència del català als webs

Dins d'aquest emmarcament essencialment supremacista, el règim polític actual ha permès un cert grau de plurilingüisme oficial, una millora respecte del passat. A més de l'oficialitat territorial de les llengües autòctones diferents del castellà, l'Estat espanyol va signar el 1992 i va ratificar el 2001 la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM). Aquest tractat, promogut pel Consell d'Europa, presenta diversos graus de protecció de les llengües regionals o minoritàries en diferents àmbits perquè els estats signants puguin comprometre-s'hi en la mesura que desitgin. L'Estat espanyol va optar per comprometre's en el grau màxim en la majoria dels camps, entre ells el de les "autoritats administratives" i el dels "serveis públics".

En la signatura i ratificació de la CELROM, Espanya va contraure les obligacions de "garantir que les autoritats administratives usin les llengües regionals o minoritàries" i de "posar a l'abast de la població formularis i textos administratius d'ús freqüent en les llengües regionals o minoritàries, o en versions bilingües" quan aquestes autoritats tinguin en la seva circumscripció "un nombre de parlants de llengües regionals o minoritàries que [ho] justifiqui". El Comitè d'Experts per al compliment de la Carta, que supervisa el comportament dels estats, va expressar en el seu quart report triennal l'any 2015 que els compromisos d'incloure el català en els serveis públics i en els textos i models administratius encara era parcial perquè molts webs només tenien traduïdes les primeres planes de navegació. Segons el Comitè d'Experts, calia millorar en aquest aspecte per complir el compromís de garantir "la presència de totes les llengües regionals o minoritàries als serveis públics estatals". Vuit anys després d'aquelles asseveracions del Comitè d'Experts, la situació del català als portals web de l'administració estatal espanyola continua essent tan insatisfactòria com sempre.