Dues decisions del mes de juliol del Banc Central Europeu i del Tribunal de Comptes Europeu, publicades al Butlletí Oficial de l'Estat espanyol (BOE) a l'agost i al setembre, respectivament, estableixen l'obligatorietat d'usar una llengua oficial de la Unió Europea per accedir als documents públics respectius. La Decisió (UE) 2023/1610 del Banc Central Europeu, referent als arxius històrics, diu que "les sol·licituds d'accés a un document desclassificat es presentaran per escrit en qualsevol forma, inclosa l'electrònica, en una de les llengües oficials de la Unió, amb la precisió suficient perquè el BCE identifiqui els documents sol·licitats".
La Decisió número 37-2023 del Tribunal de Comptes Europeu relativa a l'accés públic als documents del Tribunal estableix que "les sol·licituds d'accés als documents [desclassificats] hauran de presentar-se per escrit preferiblement utilitzant el formulari de contacte [...] disponible al lloc web del Tribunal, en una de les llengües oficials de la Unió".
Les decisions del Banc Central i el Tribunal de Comptes europeus són només dues de les 33 normes aprovades per les institucions europees i espanyoles el tercer trimestre del 2023 que privilegien el castellà i releguen el català. Entre els mesos de juliol i setembre, les institucions europees van aprovar 13 normes d'aquesta mena, i les generals espanyoles, 20.
L'aprovació de normes lingüísticament discriminatòries a la Unió Europea
Concretament, en el cas europeu, cinc normes discriminen el català perquè privilegien les llengües oficials de la Unió; tres beneficien les llengües dels estats membres, i cinc blinden tant les dels estats com les de la mateixa Unió. Si el català esdevingués llengua oficial a la Unió Europea, un gruix considerable d'aquestes normes comunitàries passarien de perjudicar el català a beneficiar-lo.
Aquests casos recents són clars exemples de com l'oficialitat d'una llengua a la UE garanteix el dret dels seus parlants a poder-la usar en les relacions amb les institucions comunitàries. La no-oficialitat del català en limita l'ús en les comunicacions amb la Unió Europea. En aquest sentit, entre el 2020 i el 2023 s'han aprovat una vintena de normes que limiten les relacions dels ciutadans amb les diferents institucions europees al fet que les comunicacions siguin realitzades en una llengua oficial.
És cert que l'Estat espanyol té acords bilaterals amb sis institucions europees que permeten l'ús del català en les seves comunicacions: la Comissió Europea, el Consell de la UE, el Defensor del Poble Europeu, el Comitè de les Regions, el Comitè Econòmic i Social Europeu, i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Tanmateix, els procediments de comunicació amb aquestes institucions són indirectes, carregosos i lents. Els ciutadans han d'adreçar les comunicacions a la Representació Permanent d'Espanya davant la UE, que, amb l'ajuda de les autoritats autonòmiques, s'encarrega de traduir i enviar les comunicacions en castellà a les institucions europees, que les processen i les contesten també en castellà. Finalment, la Representació Permanent envia les respostes a les autoritats autonòmiques perquè les tradueixin a les seves respectives llengües i, un cop les tenen, les envien als ciutadans.
A més, aquest procediment està limitat als residents o ciutadans de l'Estat espanyol. Això vol dir que els catalanoparlants de la Catalunya Nord i l'Alguer no es poden adreçar en català a aquestes institucions. En contrast amb això, les minories hongareses a Romania o les alemanyes a Polònia a fer servir la seva llengua amb les institucions europees.
-
Si vols que continuem treballant per aconseguir l'oficialitat del català a la Unió Europea, fes pinya i dona'ns suport!
Les normes discriminatòries a l'Estat espanyol
D'altra banda, la majoria de les normes discriminatòries aprovades per les institucions espanyoles imposen o privilegien la llengua castellana de manera molt evident. Per exemple, la Resolució de 29 de juny del 2023, de la Direcció de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, per la qual s'aproven els models de presentació de reclamacions, estableix que les reclamacions davant d'aquesta agència han d'incloure un "resum clar i concís, en castellà [...] dels fets que motiven la reclamació i com afecten el dret fonamental a la protecció de dades personals de la persona reclamant de manera significativa". A més, el reclamant ha de traduir al castellà els documents que acrediten els fets si estan redactats en un altre idioma.
En un altre exemple, l'Ordre ISM/922/2023, de 6 de juliol, per la qual es desenvolupa el règim disciplinari del sistema d'acollida en matèria de protecció internacional, preveu que el procediment de sanció "es tramitarà en castellà", "de conformitat amb allò previst en l'article 15 de la Llei 39/2015, del primer d'octubre", en referència a la llei del procediment administratiu. En un tercer exemple, el Reial Decret 666/2023, de 18 de juliol, pel qual es regula la distribució, prescripció, dispensació i ús de medicaments veterinaris, prescriu que els envasos d'autovaccins d'ús veterinari duran una etiqueta amb un seguit d'informació "redactada, almenys, en castellà". També inclouran una etiqueta en castellà les fórmules magistrals i preparats oficials destinats a animals. Les receptes veterinàries s'editaran "almenys en castellà", per bé que es podran usar "també" les llengües "cooficials" (sic) a les comunitats autònomes en què existeixin.
Amb tot, les normes discriminatòries no són només les que beneficien exclusivament el castellà, sinó també les que repliquen els paràmetres del supremacisme lingüístic castellà. En aquest sentit, la reforma de setembre del 2023, que preveu de manera explícita el dret dels parlamentaris d'usar oralment i per escrit les llengües oficials diferents del castellà a les corts espanyoles, també inclou tics del supremacisme castellà. El nou redactat del Reglament continua evidenciant una visió jeràrquica de les llengües oficials de l'Estat espanyol. Per exemple, el Diari de Sessions de la cambra baixa del parlament espanyol recollirà les intervencions i els acords "tant en la llengua en què s'hagin pronunciat com en castellà", i el Butlletí Oficial de l'Estat publicarà les normes aprovades tant en la llengua de redacció com en castellà. Les actes taquigràfiques en què es recullin les sessions secretes també estaran redactades en castellà i en la llengua en què s'hagin fet les intervencions en cada cas. Per tant, el nou Reglament no preveu una igualtat total: el castellà serà l'únic idioma a què es traduiran tots els documents relacionats amb l'activitat parlamentària i en què, per tant, existirà un recull íntegre d'aquest corpus; en canvi, les comunicacions en castellà no seran traduïdes a la resta d'idiomes.
|
Àmbit principal d'afectació |
Disposicions estatals |
Disposicions comunitàries |
Disposicions d'organitzacions internacionals |
Total |
|
Educació |
3 |
0 |
0 |
3 |
|
Etiquetatge i instruccions |
1 |
4 |
0 |
5 |
|
Funcionament de l'administració i relacions interadministratives |
3 |
3 |
0 |
6 |
|
Obligacions empresarials |
1 |
4 |
0 |
5 |
|
Promoció |
2 |
0 |
0 |
2 |
|
Relacions dels ciutadans amb l'administració |
1 |
2 |
0 |
3 |
|
Requisits de coneixement |
2 |
0 |
0 |
2 |
|
Requisits en la petició d'ajuts i en la candidatura a premis |
7 |
0 |
0 |
7 |
|
Total |
20 |
13 |
0 |
33 |
La jerarquia lingüística de l'Estat espanyol menysté el català en benefici del castellà
Les normes discriminatòries provinents de les institucions generals de l'Estat, com també les europees que privilegien les llengües dels estats membres, continuaran perjudicant el català encara que la llengua esdevingui oficial de la Unió Europea. La Constitució espanyola del 1978 proclama, a l'article 3, que el castellà és "la llengua espanyola oficial de l'Estat" en el seu conjunt i que els altres idiomes només poden ser oficials als territoris "respectius". A més, la Constitució imposa a tots els ciutadans el deure de conèixer la llengua castellana i proclama el dret de tothom d'usar-la. Segons el Tribunal Constitucional espanyol, els estatuts d'autonomia poden reconèixer un dret d'ús de les llengües oficials diferents del castellà al seu territori respectiu, però cap autoritat no pot establir un deure de coneixement generalitzat d'aquests idiomes equivalent al de saber castellà.
Aquestes previsions i interpretacions constitucionals creen un terreny de joc inclinat que afavoreix l'expansió del castellà i la minorització dels altres idiomes. A més, legitimen l'aprovació de normes discriminatòries més específiques que imposen el castellà en àmbits concrets. Aquestes normes s'aproven de manera regular. L'oficialitat exclusiva del castellà en el pla estatal prevista a la Constitució espanyola és extremadament difícil de reformar: el document estableix que la reforma de l'article 3 requereix una majoria de dos terços de les dues cambres de les Corts Generals, la dissolució del legislatiu, l'aprovació de la reforma per dos terços de les dues noves cambres i la seva ratificació per majoria en un referèndum general a l'Estat.
En darrera instància, l'article 3 del text constitucional i les normes discriminatòries de les institucions generals de l'Estat responen a una ideologia també discriminatòria, el nacionalisme espanyol. Aquesta ideologia s'ha construït històricament, en l'àmbit cultural i lingüístic, sobre el supremacisme castellà. L'Estat s'ha identificat tradicionalment amb la història i els trets particulars de Castella, entre els quals la seva tradició jurídica i la seva llengua. Els trets de Castella s'han presentat com a espanyols per antonomàsia i "comuns" (dret "comú", llengua "comuna"), mentre que els d'altres grups nacionals han estat relegats a la categoria de "particulars" o "regionals". En general, el nacionalisme espanyol ha presentat els membres de les minories com a membres del grup nacional dominant que tenen "particularitats", elements "addicionals". Es tracta, és clar, d'una ficció per justificar el manteniment d'una jerarquia entre grups humans.
