El seminari "Les democràcies lingüístiques i el cas espanyol", organitzat per Plataforma per la Llengua i celebrat aquest dissabte 28 d'octubre, ha reunit a la Casa Convalescència de Barcelona 180 assistents que han pogut seguir les ponències dels acadèmics Joan Vergés, Vicenta Tasa i Eva Pons. S'hi preveia també la participació com a quarta ponent d'Elin Haf Gruffydd Jones, amb una conferència basada en la desigualtat entre llengües d'estat i llengües de les minories lingüístiques, però un assumpte personal d'última hora li ha impedit assistir a l'acte. Els conferenciants han analitzat els diferents models de reconeixement de les llengües i han contraposat els que són igualitaris, com els de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model de l'Estat espanyol, que és desigual i jeràrquic. El seminari, que forma part de Semicercles, el nou paraigua de seminaris lingüístics de l'entitat, ha repetit l'èxit de la primera edició, que l'entitat va dedicar a analitzar el discurs discriminatori del supremacisme lingüístic castellà.
Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, ha presentat el seminari amb un discurs de benvinguda en què ha diferenciat el cas espanyol de les realitats d'altres estats. Plana ha recordat que "el nacionalisme espanyol ha considerat històricament la llengua castellana com la llengua de tots els ciutadans, un idioma "comú" o "general", mentre que ha relegat els altres idiomes autòctons a la categoria de "particulars" o "regionals"". La vicepresidenta de l'entitat ho ha contraposat al cas suís, perquè "la identitat suïssa no ha anat mai lligada a la idea d'una "llengua comuna", d'un idioma suís per antonomàsia", i ha reivindicat que "són els estats els que s'han d'adaptar a les seves comunitats nacionals i lingüístiques, i no les comunitats a l'estat, ni unes comunitats a una altra considerada especial o superior". Per això, Plana ha conclòs que cal aspirar a ser una "democràcia lingüística, un règim polític que tracta els diferents grups lingüístics propis del seu territori sense jerarquies i amb el mateix estatus jurídic i simbòlic, els reconeix una dignitat igual i un mateix dret a perviure i a prosperar". A més, Plana ha volgut tenir un record per Josep Maria Espinàs i Carme Junyent, referents de la defensa de la llengua que ens han deixat els últims temps.
En el marc de la justícia lingüística, el català viu en situació de naturalitat?
La jornada ha arrencat amb la ponència de Joan Vergés, professor titular de Filosofia Moral i Política de la Universitat de Girona (UdG), que ha analitzat l'estat del debat sobre el reconeixement de les llengües en un pla filosòfic. Vergés ha explicat que el concepte de justícia lingüística s'ha començat a tractar acadèmicament a nivell internacional des de fa relativament poc temps: a partir de 2011.
El professor de la UdG ha plantejat diverses situacions derivades del contacte entre llengües per a fer la reflexió que, en termes sociolingüístics, cal distingir entre "la millor situació per la llengua" i "la millor situació per als catalanoparlants", que no sempre coincideixen. Segons Vergés, el català no es troba en una situació de "naturalitat" i ha assenyalat que "els catalanoparlants som tan conscients de la llengua que en fem una causa lingüística i política" constants. Per a l'acadèmic, qualsevol comunitat lingüística hauria d'aspirar que la seva llengua tingui una situació de naturalitat. Vergés també ha remarcat que el manteniment d'una comunitat lingüística és un bé moral, per les creacions, interaccions i realitats que es desenvolupen en el seu interior. No seria la llengua pròpiament dita sinó la comunitat lingüística que seria un bé a preservar.
En el torn de preguntes, Vergés ha afirmat: "El dret lingüístic no és un dret que es tingui exclusivament com a parlant, sinó també com a ciutadà i persona. En aquest sentit, una vulneració de drets lingüístics és una violació que va en molts sentits."
Suïssa, exemple de democràcia lingüística i de promoció del manteniment de les fronteres lingüístiques
La intervenció de Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, ha permès aprofundir en diferents models de reconeixements de llengües igualitàries. La ponència ha explorat sobretot el cas de Suïssa, però també els models de Finlàndia, Bèlgica, el Canadà o el Tirol del Sud.
En primer lloc, Tasa ha explicat dos models que han partit des del començament de la igualtat lingüística: Suïssa i Finlàndia. La professora ha remarcat que "a Suïssa, les fronteres lingüístiques són estables i hi ha una voluntat política de no modificar-les per a preservar el principi de territorialitat." Altres principis, com el de llibertat lingüística, estan subordinats a la voluntat de preservar les llengües. Això ha fet que les quatre llengües oficials s'hagin mantingut amb bona salut.
La professora de la UV ha fet també un repàs històric al cas de les llengües oficials de Finlàndia, el finès i el suec. "Finlàndia prioritza el principi de llibertat de llengua i no garanteix el manteniment de les fronteres lingüístiques", ha destacat Tasa. El sistema finès protegeix oficialment les dues llengües territorialment, en funció de si tenen un mínim de parlants en el territori en qüestió. Això ha conduït a una reducció gradual de la comunitat suecòfona i les seves fronteres lingüístiques: el territori en què el suec és oficial, que depèn d'un percentatge mínim de parlants, ha anat disminuint amb el temps.
Els casos de Bèlgica i el Canadà han seguit una lògica diferent, segons ha explicat Tasa: són estats que inicialment cercaven l'homogeneïtzació de la població al voltant d'una sola llengua nacional que, per la resistència de les comunitats subordinades, van virar cap a un model igualitari. L'estat belga té les regions de Valònia (francòfona), Flandes (neerlandòfona), la regió germanòfona a l'est del país i Brussel·les, dins del territori való (a la ciutat són oficials el francès i el neerlandès). De la seva banda, el Canadà té territoris monolingües en anglès repartits per pràcticament tot el territori habitat, una comunitat francòfona concentrada al Quebec i en petits territoris on els seus habitants són bilingües, a banda d'altres petites comunitats en altres llengües.
El territori del Tirol del Sud, annexionat a Itàlia el 1919, és un dels casos lingüísticament més complexos, amb disputes polítiques entre Itàlia i Àustria i ingerències en la política lingüística per part de l'Estat italià que han tingut la resistència de la població sudtirolesa amb el paper de garant lingüístic de l'Estat austríac. En aquest territori hi ha tres llengües principals: el ladí, que el parla el 4,5%; l'italià, amb el 26%, i l'alemany, amb més del 60%. Després d'un retrocés important durant l'època feixista per la voluntat de l'estat italià d'assimilar els sudtirolesos, l'alemany viu ara un cert creixement mentre que l'italià experimenta una tendència contrària. Aquest canvi és una conseqüència d'aplicar un principi de territorialitat estricte.
Com a conclusions, Tasa ha apuntat, entre altres coses, que la pervivència de les llengües no dominants necessita l'aplicació d'un principi de territorialitat estricte, que en molts dels països "que ens semblen models a seguir, els drets de les llengües històricament marginades s'han aconseguit després d'un llarg procés de reivindicació i lluita" i que "les llengües més grans, amb més poder polític d'un estat o amb més parlants en un territori determinat tenen tendència a guanyar territori, funcions i presència social", si no es parteix de la voluntat de mantenir les fronteres lingüístiques originals.
L'oficialitat i la jerarquia lingüística a l'Estat espanyol des de l'època de la transició
Després d'un refrigeri, ha estat el torn d'Eva Pons, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i exdirectora de la Revista de Llengua i Dret. Pons ha parlat del model de reconeixement de les llengües a la Constitució espanyola del 1978 i de l'evolució de la jurisprudència amb el tomb restrictiu que va prendre després de la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Pons ha fet un repàs de l'origen del terme "llengua oficial" al context espanyol i ha destacat la limitada influència del context europeu en el fet lingüístic en aquest origen, que la professora ha situat a la Constitució espanyola de 1931.
Durant la seva intervenció, Pons ha remarcat "el caràcter simbòlic que pren la llengua en el context polític" i ha remarcat les desigualtats entre el castellà i els altres idiomes estatals que es deriven del marc constitucional i la interpretació del Tribunal Constitucional. El castellà és l'únic idioma oficial que és de coneixement obligatori i la noció de "llengua pròpia" ha estat rebaixada i reinterpretada de tal manera que el seu potencial com a fonament d'una política de normalització ambiciosa s'ha vist desactivada.
El seminari ha conclòs amb un torn de preguntes a tots tres ponents i un discurs de cloenda de Mireia Plana que ha interpel·lat a la responsabilitat dels representants polítics per a posar la llengua al centre del debat, en un moment en què el català té "opcions reals d'esdevenir llengua oficial a la Unió Europea". Plana ha demanat que els líders polítics no defalleixin en la defensa del català i que continuïn cercant noves fites en la seva normalització un cop l'oficialitat europea s'hagi assolit.
