El 30 de març va aparèixer al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) un reial decret-llei amb què el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz adoptava un seguit de mesures urgents per donar resposta a les conseqüències econòmiques i socials derivades de la invasió russa d'Ucraïna. Entre altres novetats, el govern espanyol reduïa de tres mesos a un els terminis amb què els conductors professionals podien sol·licitar una devolució parcial de l'impost d'hidrocarburs per al consum de gasoil. Aquesta norma es va aprovar enmig d'una vaga dels transportistes, que protestaven contra l'augment dels preus dels carburants. En el redactat del decret-llei, quedava establert explícitament que les sol·licituds de devolució s'han de presentar obligatòriament en castellà.  

El primer trimestre de 2022 les institucions espanyoles i europees van aprovar fins a 40 disposicions normatives que incloïen imposicions o privilegis per a la llengua castellana, en detriment de la catalana. En el cas de les institucions espanyoles, es tractava de normes que beneficiaven de manera directa el castellà, amb referències expresses al "castellà" o a "la llengua oficial de l'estat". En el cas de la Unió Europea, la imposició era generalment indirecta, perquè les normes en qüestió beneficiaven les llengües oficials dels estats membres o de la mateixa Unió. El català no és oficial de l'Estat espanyol ni de la Unió Europea, en tots dos casos per voluntat de les institucions espanyoles. Aquestes 40 noves normes s'afegeixen a un extens corpus normatiu que sosté la supremacia de la llengua castellana a l'Estat espanyol i als territoris catalanoparlants que en formen part.

Àmbit principal d'afectació	Disposicions estatals	Disposicions comunitàries	Total
Certificacions, títols i carnets	0	1	1
Educació	5	1	6
Etiquetatge i instruccions	2	10	12
Funcionament de l'administració i relacions interadministratives	7	1	8
Obligacions empresarials	2	2	4
Relacions dels ciutadans amb l'administració	1	3	4
Requisits de coneixement	2	0	2
Requisits en la petició d'ajuts i en la candidatura a premis	3	0	3
Total	22	18	40

Font: Elaboració pròpia mitjançant la recerca al BOE

La supremacia del castellà, una política d'estat

Els principals partits polítics, opinadors i mitjans de comunicació espanyols transmeten incessantment la idea que els poders públics impulsen de manera agressiva la llengua catalana, que el català està fortament protegit, blindat, incentivat i imposat de manera artificial. Aquestes forces polítiques i mediàtiques, de caràcter nacionalista espanyol, presenten en canvi el castellà com una llengua d'expansió natural, incruenta, que els ciutadans usen lliurement per la seva utilitat i prestigi. Aquest discurs pretén justificar la supremacia de la llengua castellana als territoris catalanoparlants de l'Estat espanyol i encobrir-ne la imposició governativa, que mai no ha aturat. Es tracta d'un discurs construït sobre la falsedat: el castellà és una llengua fortament privilegiada per la legislació, tant la constitucional com l'ordinària, i la seva expansió i força actual no es pot deslligar de l'intervencionisme estatal, tant el del passat com el que es produeix en el present. 

La Constitució espanyola estableix a l'article 3.1 que el castellà és la llengua oficial de l'Estat, que el seu ús és un dret i que el seu coneixement és un deure de tots els ciutadans de l'Estat, cosa aquesta darrera que a la pràctica vol dir que els parlants dels altres idiomes autòctons tenen l'obligació d'aprendre el castellà i d'adaptar-se a les conveniències comunicatives del grup lingüístic dominant i de l'administració estatal. Aquests altres idiomes, diu la mateixa Constitució espanyola a l'article 3.2, només poden ser oficials als territoris "respectius" i si ho preveuen els Estatuts d'Autonomia. Segons el Tribunal Constitucional espanyol, el seu coneixement no pot ser un deure generalitzat equivalent de l'obligació de saber castellà. Aquest arranjament constitucional antiigualitari i supremacista facilita que les administracions generals de l'Estat aprovin de manera constant normes que garanteixen al castellà una situació de privilegi i una presència que afebleix els altres idiomes estatals fins i tot allà on són o han estat la llengua tradicional i d'ús general.

Les normes que regulen la ciutadania i l'administració estatal fan clarament visible la desigualtat en el reconeixement dels diferents grups lingüístics de l'Estat. Aquesta mena de normes, que s'aproven amb certa regularitat, tenen sempre la mateixa tònica antiigualitària. Per exemple, a començament de gener va aparèixer al BOE una resolució d'una subsecretaria del Ministeri de Justícia que reiterava que els sol·licitants de la ciutadania espanyola per residència han d'adjuntar a la sol·licitud un diploma de l'Instituto Cervantes que certifiqui el coneixement "de l'idioma espanyol". En restaven exempts els ciutadans d'estats en què el castellà fos llengua oficial. Al formulari que s'annexava a la norma, aquest requisit quedava recollit amb una lleugera modificació: queden exempts de certificar el castellà "els sol·licitants la llengua materna dels quals sigui l'espanyol" (curiosament, el formulari es presentava també en català). Així doncs, l'Estat imposa un model d'integració basat en l'adquisició del castellà, amb independència de les preferències dels sol·licitants de la ciutadania i de la realitat lingüística històrica o actual del seu lloc de residència. En aquest sentit, es fa evident que l'Estat entén el castellanoparlant com el model "normal" de ciutadà i que aspira a l'homogeneïtzació de la població al voltant d'aquesta llengua, que és la familiar i tradicional només d'una part de la població de l'Estat i d'una part del seu territori.

Pel que fa a les normes que regulen el funcionament de l'administració estatal, també tenen sempre la mateixa tònica: el coneixement del castellà és obligatori per a tots els treballadors mentre que les altres llengües són simplement un "mèrit", i només per aquells professionals destinats als territoris en què aquestes llengües són oficials. Per exemple, el Reial Decret 147/2022, que regula el règim de substitucions i de mesures de suport o reforç al Ministeri Fiscal, estableix que és un mèrit en els criteris de selecció d'aspirants a substitut de fiscal el "coneixement de la llengua cooficial pròpia de la comunitat autònoma diferent del castellà".

Les normes que fan algun reconeixement de les llengües diferents del castellà tampoc no escapen el marc supremacista

L'arranjament constitucional supremacista crea un marc, uns límits, que es fan evidents fins i tot en aquelles normes que donen alguna mena de protecció als idiomes subordinats. Per exemple, durant el primer trimestre de 2022 el Congrés espanyol va aprovar un seguit de canvis al text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris que reconeixien el dret dels usuaris de rebre un seguit de documents comercials en català. Si abans la llei establia que aquests documents han de ser facilitats "almenys, en castellà", ara afegia que "en tot cas, a petició de qualsevol de les parts" també han de ser facilitats "en qualsevol de les altres llengües oficiales del lloc de celebració del contracte". Per bé que el legislador no feia aquesta protecció dels catalanoparlants extensiva a tots els documents regulats per la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris, l'avenç era considerable, perquè moltes empreses solien apel·lar (sense fonament) a la norma estatal per justificar el seu incompliment de la normativa autonòmica que protegeix els drets lingüístics. Tanmateix, el nou redactat de la Llei General continua reproduint l'esquema supremacista de reconeixement de les llengües establert a la Constitució espanyola: el castellà quedava garantit arreu del territori estatal, allà on és la llengua pròpia i allà on no ho és, sense excepcions, mentre que el català només era garantit "en tot cas" en part del territori, allà on és expressament oficial (i per tant, ni tan sols en el conjunt del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol, atès que a la Franja de Ponent el català no és oficial).

Altres exemples de normes estatals que fan algun reconeixement de les llengües subordinades però que no trenquen amb el supremacisme lingüístic estructural són les que regulen l'educació. El Reial Decret 157/2022, pel qual s'estableixen l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Primària, i el Reial Decret 217/2022, pel qual s'estableixen l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Secundària Obligatòria, estableixen com a objectius bàsics respectivament "Conèixer i utilitzar de manera apropiada la llengua castellana i, si n'hi hagués, la llengua cooficial de la comunitat autònoma" i "comprendre i expressar amb correcció, oralment i per escrit, en la llengua castellana i, si n'hi hagués, en la llengua cooficial de la comunitat autònoma, textos i missatges complexos, i iniciar-se en el coneixement, la lectura i l'estudi de la literatura". Totes dues normes preveuen la possibilitat que les comunitats autònomes amb una llengua oficial diferent del castellà estableixin exempcions de l'estudi o avaluació d'aquesta llengua, però en cap cas preveuen que sigui possible exemptar ningú de cursar o avaluar-se del castellà.

Els ajuts, les subvencions, les beques i els premis estatals: una eina de castellanització

Amb tot, les normes amb contingut lingüístic més habitual són les que imposen de manera directa el castellà. Aquesta imposició crea un terreny de joc desfavorable de partida al català. Això es fa especialment evident en les normes que requereixen l'ús del castellà per a sol·licitar beneficis, com ara beques, ajudes, subvencions i premis. Aquesta exigència de fer servir el castellà, que no se sol limitar al document de sol·licitud sinó que generalment s'amplia a la documentació d'acompanyament (tesis doctorals, estatuts, comptes, etc.), crea un sobrecost per a les persones, les organitzacions i les administracions que opten per usar el català en la seva documentació perquè els força a pagar traduccions per sol·licitar beneficis públics. Això redunda, al final, en una pressió sobre la ciutadania perquè usin el castellà de partida.

Com a exemples d'això aquest primer trimestre de 2022 es poden esmentar dues ordres del Ministeri de Cultura aparegudes al BOE a començament de gener: les ordres CUD/1532/2021 i CUD/1533/2021, de 30 de desembre, que requereixen que els sol·licitants d'ajudes públiques per a la digitalització de continguts editorials i per a la modernització de les petites i mitjanes empreses del sector del llibre presentin les sol·licituds en castellà. També es pot esmentar el Reial Decret 113/2022, de 8 de febrer, que regula unes subvencions destinades al sector agroalimentari per al foment d'accions de transferència de coneixements i informació i per a l'adquisició de competències en digitalització i per a l'assessorament, gestió i substitució. S'estableix que els procediments per a l'atorgament d'aquestes subvencions es faran en castellà i que, en conseqüència, tota la documentació que s'aporti a l'expedient ha de ser en aquest idioma. Això significa que els sol·licitants de subvenció hauran de presentar-ho tot en castellà i traduir pel seu compte els documents en català.