Les institucions espanyoles, i també les europees, aproven constantment normes que imposen el castellà als territoris catalanoparlants de l'Estat espanyol, en perjudici del català. Aquesta realitat es deriva de l'oficialitat exclusiva del castellà en el pla estatal i de la no-oficialitat del català a la Unió Europea. El tercer trimestre del 2019 les institucions estatals i comunitàries han aprovat 30 noves normes que contenen obligacions lingüístiques a favor del castellà i en contra del català. Moltes d'aquestes normes, molt particularment les d'origen estatal, reprodueixen un esquema jeràrquic que prové de la Constitució espanyola i que situa el castellà en una posició de superioritat i el català en una de subordinació.

Aquest esquema de reconeixement desigual i jerarquitzat de la Constitució espanyola es reprodueix en la legislació específica que regula aspectes lingüístics -principalment en la legislació estatal-, que s'aprova de manera constant. En el trimestre que va de juny a setembre del 2019 en tenim uns quants exemples:

1. Una ordre ministerial regula la informació oficial sobre festes «de interés turístico internacional» i festes «de interés turístico nacional». Per a les «nacionales» s'exigeix que a la pàgina web la informació sigui en castellà, anglès i, «en su caso», la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma en què es realitzi la festa. Per a les internacionals, en canvi, només s'exigeix que la informació al web estigui disponible com a mínim en castellà i en anglès. Els perfils oficials a les xarxes socials que difonguin les festes d'interès turístic internacional també han d'estar, com a mínim, en castellà i en anglès. Això afecta, per tant, festes típiques dels territoris de parla catalana com poden ser les Falles de València o el Misteri d'Elx, entre d'altres.
2. Una altra ordre ministerial publica el text refós dels Estatuts de la branca espanyola de la Creu Roja i diu que la seva denominació és «Cruz Roja Española» arreu del territori de l'Estat. Les Comunitats Autònomes poden, potestativament, utilitzar en la denominació i retolació la denominació equivalent en les seves llengües pròpies, però "siempre junto a la de «Cruz Roja Española»".
3. Una tercera ordre ministerial que estableix el currículum d'un cicle formatiu  en «Accés i conservació en instal·lacions esportives» marca com a matèries d'estudi obligatori les estratègies de comunicació oral i les estratègies de comunicació escrita en llengua castellana, així com l'estudi de textos en castellà d'abans del segle xix i a partir del segle xix, sense cap mesura equivalent per a la llengua catalana. S'entén que la seva inclusió no quedarà a l'arbitri de les comunitats autònomes en la regulació de la seva part del currículum.
4. Un acord del Consell General del Poder Judicial sobre mesures de suport als jutjats estableix que el coneixement de la llengua pròpia d'un territori de l'Estat diferent del castellà serà una circumstància a valorar en la comissió de serveis de jutges de suport quan hi hagi diversos peticionaris. El coneixement del castellà és obligatori per a tots els jutges i, per tant, no es considera un mèrit a valorar sinó un deure bàsic.
5. Una resolució del Consell Superior d'Esports que publica els estatuts de la Federació Espanyola de Bàdminton imposa l'obligació que les llicències habilitadores per a competicions d'àmbit estatal estiguin redactades «al menos en lengua española, oficial de Estado». Per tant, una sola de les llengües nadiues de l'Estat és obligatòria en tots els casos i les altres són només potestatives.

En números absoluts, entre juliol i setembre les institucions generals de l'Estat van aprovar 12 normes impositives del castellà i relegadores del català, mentre que les institucions europees en van aprovar 18. Convé assenyalar que mentre que les imposicions d'origen estatal toquen àmbits molt diversos i transversals, les imposicions d'origen europeu solen concentrar-se en dos àmbits molt concrets: la documentació i l'etiquetatge. Això és així perquè la principal competència de la Unió Europea és el mercat interior. En canvi, les institucions estatals, per les seves àmplies competències, toquen tota mena d'àmbits: els ajuts, la documentació, l'educació, els requisits, la simbologia.

Font: Elaboració pròpia mitjançant la recerca al BOE

En matèria de llengua, l'ordenament jurídic espanyol està construït sobre la base de l'article 3 de la Constitució espanyola. Es tracta d'un fonament jurídic d'inspiració clarament supremacista, terme que descriu les ideologies i els ordenaments basats en el tracte desigual i jeràrquic de diferents grups socials o culturals en una mateixa societat. El redactat de l'article 3 estableix que el castellà és l'única llengua oficial del conjunt de l'Estat i de les institucions generals i que és de coneixement obligat per a tots els ciutadans, mentre que les altres llengües nadiues del territori estatal només poden ser fetes oficials per legislació específica (els Estatuts d'autonomia), tan sols en el territori de regions concretes, només si la llengua en qüestió és la tradicional de la regió i, segons el Tribunal Constitucional espanyol, sense que hi hagi la possibilitat d'exigir-ne el coneixement als ciutadans de manera general.

La clau de volta de l'ordenament de les llengües a l'Estat espanyol, per tant, crea dues categories de ciutadans. Uns, els de la comunitat lingüística privilegiada, tenen drets lingüístics reconeguts i protegits arreu de l'Estat, ja sigui la seva llengua la tradicional del territori on es troben o no ho sigui, i tenen la garantia que l'Administració general de l'Estat està obligada a protegir aquests drets i que els seus conciutadans tenen l'obligació d'entendre'ls en la seva llengua. Uns altres ciutadans, els de les comunitats lingüístiques de segona categoria, només tenen drets si existeix legislació inferior que els reconegui, i això només és possible en territoris on la seva llengua s'ha parlat tradicionalment. A més, les institucions comunes que ells també mantenen amb els seus impostos no tenen l'obligació d'observar, garantir i protegir els seus drets fora del seu territori, i dins del seu territori tenen obligacions de caràcter molt més limitat que les de la comunitat privilegiada, i els ciutadans d'altres llengües maternes no tenen cap obligació d'entendre'ls.