La Plataforma per la Llengua ha analitzat les relacions de llocs de treball dels diversos ministeris de l'Estat espanyol el desembre del 2017 i els requisits i mèrits que es demanen als treballadors públics destinats als territoris administratius de parla catalana: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. En conclusió, més del 98% de les places en aquests territoris no preveuen el català com a mèrit, i en cap dels més de 33.000 llocs de treball que es destinen als territoris on el català és oficial apareix la llengua pròpia com un requisit.

L'anàlisi de les places públiques de tots els ministeris realitzada per la Plataforma per la Llengua demostra que només 617 places de les 33.167 -una dada que representa l'1,86% del total- que l'Estat preveu per als territoris on el català és llengua oficial inclouen que el català sigui un mèrit per aconseguir aquest lloc de treball.

Els dos únics ministeris que presenten el nombre més elevat d'aquestes places són el d'Interior (7,9%) i el d'Hisenda i Funció Pública (1,16%), però, així i tot, són xifres testimonials. Aquest fet s'explica per la previsió de valorar el català com a mèrit en algunes de les places destinades principalment a la DGT i als serveis administratius d'Hisenda. Cal mencionar que tant el Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació com el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat no hi apareixen reflectits perquè l'Administració estatal no destina funcionaris als territoris analitzats. Tampoc no hi apareixen els funcionaris d'habilitació estatal que ocupen places dissenyades des de les competències en Justícia autonòmiques de Catalunya i el País Valencià. Òbviament, tampoc no s'inclouen en el recompte els treballadors públics de les administracions públiques autonòmiques i locals.

L'Estat espanyol fa temps que rep advertiments que indiquen que no es garanteix el dret d'opció lingüística en les dependències de l'Administració de l'Estat on el català és oficial. En aquesta línia es va pronunciar el Consell d'Europa en la darrera revisió de compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELROM) -que l'Estat espanyol va ratificar l'any 2001-, quan l'informe del comitè d'experts va considerar que l'Administració de l'Estat no complia els compromisos previstos a l'article 10.1.a («garantir que les autoritats administratives usin les llengües regionals o minoritàries») ni al 10.4.b («la selecció i, si s'escau, la formació dels funcionaris i altres empleats públics en nombre suficient»). Posteriorment, el Consell de Ministres va recomanar a l'Estat espanyol la implementació de «mesures pràctiques destinades a assegurar una presència adequada de les llengües cooficials a l'Administració de l'Estat en el pla de les comunitats autònomes».

La relació de places del desembre del 2017 -amb cap lloc de treball públic que exigeix el català i menys d'un 2% que el valora- demostra que l'Estat no pot respectar les previsions de compliment de la CELROM ni amb la nova Llei de l'Estatut bàsic de l'empleat públic (aprovada el 2015), que estableix que les administracions públiques «han de garantir l'atenció al ciutadà en la llengua que sol·liciti sempre que sigui oficial en el territori» i, a aquest efecte, estableix que «les administracions públiques, en l'àmbit de les seves competències, han de preveure la selecció d'empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que tinguin dues llengües oficials».

Tot i això, segons les darreres dades que ofereix el mateix Estat en el darrer informe de compliment de la CELROM, l'any 2016 es van dedicar 1,12 euros per funcionari a Catalunya per aprendre o millorar el català (16.924 euros destinats a un total de 14.982 treballadors públics). El pressupost destinat a aquesta matèria equival a 28 cèntims d'euro per treballador a les Illes Balears (1.122 euros per a un total de 14.197 treballadors públics) i 0 euros en el cas del País Valencià.

La Plataforma per la Llengua reitera que el dret d'opció lingüística només es garanteix quan la totalitat dels servidors públics són capaços de parlar les llengües oficials del territori on treballen. Les opcions alternatives, com ara la capacitació parcial dels funcionaris o els serveis de traducció, no funcionen, atès que demanen actuacions extraordinàries com podrien ser canviar els ciutadans de taulell on són atesos o fer traduir determinats documents perquè alguns funcionaris els entenguin. Aquestes dificultats generen que moltes vegades sigui molt més còmode demanar al ciutadà que renunciï al seu dret d'opció lingüística que complir la llei. Aquestes peticions, a més de ser il·legals, generen en els parlants la sensació que, en general, renunciar a la seva llengua preventivament és útil i desincentiven l'ús del català.

Cal destacar que aquestes consideracions no les fan només entitats de foment de la llengua, sinó que fins i tot són compartides per actors com el Govern del Partit Popular de la Xunta de Galícia, que en el marc de la signatura del Protocol General de col·laboració en matèria de política lingüística amb altres regions amb llengües oficials, va publicar al mes de març la següent consideració: «O requisito do coñecemento das linguas oficiais para o acceso á función pública [...] é a única maneira de garantir o dereito de opción lingüística.».