Per començar, allò que salta a la vista és que qualsevol procés de judicialització és un topall a l'hora d'apropar-se sense condicionats a qualsevol matèria -sigui la llengua o el que sigui. És a dir, la judicialització, imprimeix un tel que deforma l'element en qüestió, perquè ens condiciona la mirada. Per una banda podem -i nosaltres ho fem- parlar de la llengua catalana des d'una perspectiva més que positiva, entomant-ne el seu creiexement i la seva permeabilitat en tots els àmbits socials. És a dir, que el català va a més, com hi van les condicions de possibilitat dels parlants que l'adopten. Ara bé, la judicialització genera dos grans inconvenients: d'una banda crea un miratge d'incertesa i dubtes i, d'altra banda, imprimeix una sensació -que és real- de fatiga, però déjà vu.
Comencem pels primers. Les incerteses i dubtes influeixen, principalment, la població que tot just s'hi està apropant, a la llengua; població que en la majoria de casos és d'origen nouvingut -de fet, és aquest, el pont que volen dinamitar- i que la judicialització els xoca amb la dimensió propositiva i afalagadora que, tanmateix, és totalment certa i que ells mateixos experimenten. Deu ser una sensació ben estranya... Si la llengua catalana m'és útil i em facilita el procés d'incorporació, què dimonis hi fa, als jutjats? (Autor: Marc Biosca) [segueix llegint]