Fa temps que els experts adverteixen que el català, en tot el domini lingüístic, va perdent pes. Cal dir que la nostra llengua no ha seguit una evolució normal. Des de la derrota catalana l'any 1714 hi ha hagut una intenció clara de l'Estat espanyol i del francès d'impedir que el català es pugui desenvolupar en llibertat. El seu objectiu, a vegades amb ordres explícites i d'altres amb formes més subtils, era que la nostra llengua nacional quedés reclosa en l'àmbit familiar i que tots els ciutadans consideressin el castellà com la llengua de prestigi, de la cultura i de les institucions. L'última gran ensulsiada per al català va ser la dictadura franquista.

Per fer-nos càrrec de fins a quin punt va canviar el panorama educatiu amb la proclamació de la dictadura franquista, us ofereixo un tast d'alguns dels aspectes més significatius de la Llei sobre Educació Primària del 17 de juliol de 1945.

La escuela en nuestra Patria ha de ser esencialmente española. Y en este aspecto la Ley se inspira en el punto programático del Movimiento Nacional, por el que se supedita la función docente a los intereses supremos de la Patria.

La lengua española, vínculo fundamental de la comunidad hispánica, será obligatoria y objeto de cultivo especial.

El 16,83% dels mestres de Catalunya va ser expulsat del cos, el 22,34% va patir un trasllat forçós, molts van ser enviats a escoles de fora de Catalunya, el 3,45% va ser suspès de sou i feina i d'altres van ser inhabilitats per a càrrecs directius. Ja els agradava molt això d'inhabilitar i encara els agrada... El 10% dels mestres es va exiliar directament. Tot plegat representa el 52,62% dels mestres en actiu. Déu n'hi do quina neteja!

L'objectiu de la dictadura franquista era que, a Catalunya, res del que fos essencial quedés dempeus. Els vençuts de dintre i de fora (exiliats) van decidir que només junts podrien defensar amb èxit els valors culturals i polítics que havien perdut, i van decidir resistir. Malgrat tot, generacions de catalans i catalanes no ens vam poder escolaritzar en català, ni vam poder aprendre a llegir i escriure en la nostra llengua.

La Constitució espanyola, l'Estatut d'Autonomia i finalment la Llei de normalització lingüística del 18 d'abril del 1983 van permetre que, en l'àmbit de l'ensenyament, s'establissin els principis bàsics, en el procés de normalització. Parlaré de tres principis: a) prohibir separar els nens i nenes per la llengua que parlen habitualment, b) determinar que el professorat havia de dominar les dues llengües oficials a Catalunya, el català i el castellà, c) que en acabar l'escolaritat obligatòria els estudiants de Catalunya havien de ser competents en les dues llengües oficials: català i castellà.

Va començar un període apassionant. Vaig tenir la sort de viure'l intensament: com a dissenyadora dels cursos de formació, com a professora i coordinadora dels cursos de reciclatge per a mestres i professors i després com a coordinadora dels cursos de renovació pedagògica. Si hagués de definir tot aquest procés amb tres paraules diria: compromís, il·lusió i esforç. És en aquell moment que es va començar a aplicar la metodologia d'immersió perquè es va considerar, després d'assessorar-se en les diferents opcions de l'aprenentatge de les segones llengües, que era la que havia donat més bons resultats.

Crec que un gran encert va ser l'aprenentatge de llengües amb la renovació pedagògica i vam passar d'unes classes magistrals, que tenien el mestre com a centre, a passar el focus a l'aprenentatge de cada un dels nens i nenes que teníem a la classe. Fora càstigs, benvinguda la il·lusió per aprendre, per créixer com a persona.

És evident que la metodologia de la immersió s'ha volgut assenyalar negativament, se l'ha qualificada de fre per a l'aprenentatge, de perjudicar l'adquisició de coneixements.... i no cal dir que l'escola catalana era racista i els mestres adoctrinadors. I veníem de l'escola franquista, rància, vella, punidora i, aquesta sí, adoctrinadora. Ho llegíem al començament de la meva intervenció.

Al començament els resultats van ser òptims perquè tots remàvem en la mateixa direcció, pares, mestres i el Departament d'Ensenyament. Per què ara la immersió no funciona? I s'ha de dir sense embuts, on van les coses pitjor és on els resultats haurien de ser millors. Em refereixo als barris on el català no és present ni a les cases, ni al comerç ni a l'oci i no cal dir als mitjans de comunicació ni a les xarxes, on els joves viuen pràcticament tot el dia. Conclusió: el nostre objectiu, que era que qualsevol persona que hagués acabat la seva formació obligatòria fos tan apte per parlar català com castellà, no s'ha acomplert. Hem arribat a l'extrem que alguns instituts de la perifèria fan les classes de català en castellà! On és la inspecció en aquests centres?

A nosaltres no ens espanta el pluralisme lingüístic, ben al contrari, ens esperona, i pensem que cal potenciar totes les llengües que es parlen a Catalunya, però el que hem de tenir clar és quina és la nostra llengua nacional. El català és una llengua d'abast mitjà que només es pot desenvolupar als territoris on és pròpia. I som nosaltres qui tenim l'obligació de tenir-ne cura. És al govern de la Generalitat a qui pertoca vetllar pel seu desenvolupament natural. En molts casos sembla que hàgim de demanar perdó perquè parlem català. Hem perdut l'orgull de reivindicar la nostra llengua i cultura. Podria parlar de molts altres aspectes, però segur que la Carme en parlarà i molt bé. Si queda algun dubte, podrem aclarir-lo al moment de les preguntes.

Per acabar, vull recordar unes magnífiques paraules que el professor Joan Solà, gran lingüista i gran patriota, va adreçar als nostres parlamentaris el dia 1 de juliol de 2009. La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica. La llengua per a les persones que la tenim com a patrimoni és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.