Ara assistim -perplexos- a la tramitació del projecte de Llei de Llengües de l'Aragó. Sembla ser que el gran èxit serà que se'n denominarà català però, en cap cas, serà llengua oficial. Resumint, que tot continuarà igual o pitjor. Perquè aquesta és una llei llargament esperada que ha de superar la continuïtat franquista del supremacismo lingüístic i portar, a la fi, la democràcia lingüística a l'Aragó. I sense oficialitat seguirà sense estar present en unes mínimes condicions d'igualtat ni a l'ensenyament (dues hores setmanals optatives), ni a les misses (recordem la recent integració de cent onze parròquies de la Franja a la diòcesi de Barbastre), ni als actes oficials (tret de meritòries i voluntaristes excepcions), ni als jutjats, ni als centres hospitalaris, ni als mitjans de comunicació, etc. Presència de qualsevol llengua en aquests àmbits formals que resulta fonamental per prestigiar -i, doncs, fomentar-ne- el seu ús. Fer el contrari és abocar-la a la folklorització i desaparició perquè, per avergonyiment i sentiment (inculcat) d'inferioritat, es genera un autoodi que fa que el seu ús no es transmeti a les noves generacions. Procés que ja s'està donant.
El no reconeixement dels drets dels ciutadans aragonesos catalanoparlants que implica aquesta no oficialitat de la llengua catalana són fets gravíssims impropis de qualsevol democràcia occidental. Fets que, sinó es corregeixen, representen la continuació del genocidi lingüístic i cultural que la DGA, amb el vist-i-plau de l'Estat espanyol, perpetra a la Franja de Ponent. Fa temps que la Plataforma per la Llengua denuncia -i ha reiterat arran de les filtracions sobre la retallada del Tribunal Constitucional en matèria de llengua- que "l'estructura de l'Estat, amb el suport legal de la Constitució, continua consagrant uns privilegis a la comunitat lingüística castellana per damunt de les altres comunitats lingüístiques, en contra dels principis d'igualtat de tots els ciutadans davant de l'Estat".
Cal que tothom s'impliqui per tal de redreçar aquesta situació i assegurar els drets lingüístics i la igualtat davant de la llei dels ciutadans de la Franja. Que tothom s'impliqui per la normalització -i normativització- del català en aquest territori. I aquest tothom vol dir no només les entitats culturals de la Franja sinó també de totes les que treballen per la defensa de la llengua catalana. I vol dir que l'Església sigui fidel als seus principis i a la seva doctrina, en què s'hi defensa el dret pastoral inalienable que els fidels rebin la predicació i els sagraments en la seva llengua. I també vol dir, i molt especialment, que l'Institut d'Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya ha de donar-hi suport actiu i fer-hi sentir -i que sigui escoltada- la seva veu, com féu al seu temps la Mancomunitat i la Generalitat republicana.
Perquè estem parlant de la igualtat dels ciutadans davant la Constitució espanyola i de garantir els principis democràtics a l'Estat espanyol. Perquè viure amb normalitat en la llengua i cultura pròpia és un dret humà fonamental i inalienable. Perquè tenim una llengua i una cultura mil·lenària que volem que continuï sent el nostre llegat als nostres fills i al món.