Repasso la correspondència arribada a la Plataforma i hi trobo una carta referida al tema cinema que m'impacta particularment. És la de l'Ester, una sòcia de Blanes, mare d'una nena de 4 anys a qui, havent de romandre quieta els primers dies després d'una operació, van prometre portar-la al cinema. Seria la seva estrena davant de la pantalla gran. Mesos abans havien intentat portar-la a veure La ventafocs, però no la feien en català, i com que la nena el castellà ja l'entenia força però no prou per seguir tot un llargmetratge, ho van deixar estar.

Ara, en consultar la cartellera dels Ocines, de Blanes, van trobar-hi anunciada Campaneta i la llegenda de la bèstia (CATALÀ) i van engrescar la nena per anar-hi. Només la feien a les 4 de la tarda, de manera que la família va dinar en una esgarrapada i van sortir cap al cinema. En arribar, comprovaren que la pel·lícula i l'horari eren els correctes, van comprar les entrades i van entrar a la sala amb l'emoció del primer dia de cine de la petita; però en començar la projecció, "Oh, sorpresa!" No era La campaneta. Era La campanilla. Contrariats, van acabar de veure la pel·lícula i en sortir i reclamar els van dir que "havia estat un error": un error que començava a la web, seguia a les pantalles de les taquilles i arribava fins a la impressió mateixa de les entrades. Van emplenar un full de reclamacions i van marxar.

La signant de la carta, a més de demanar-nos que ens en féssim ressò ens preguntava si hi havia un mínim de pel·lícules que s'havien de passar en català, cas en el qual aquell "error" de l'empresa exhibidora hauria pogut ser intencionat i tot, per tal que semblés que complien la llei... Doncs no, Ester. Encara que sembli mentida, en un país amb 7.000.000 d'habitants que té el català com a llengua pròpia i oficial -vaja, co-oficial- no s'ha aconseguit posar en pràctica cap mesura legal que hi obligui.

La Llei del cinema, aprovada el 2010 pel Parlament de Catalunya, fixava uns mínims de català al cinema doblat o subtitulat fins a arribar al cap de 7 anys al 50% de castellà i 50% de català. Hauria estat un avenç important, però a la Llei hi va  recórrer en contra la CE, probablement a instàncies de les multinacionals nord-americanes o del Govern espanyol, arran d'un article que, en eximir del doblatge o subtitulació al català les pel·lícules espanyoles o parlades en espanyol, deixava les d'altres països europeus en més males condicions. N'hi hauria hagut prou de modificar aquest article. Però no: el reglament que havia d'acompanyar la Llei mai no ha estat aprovat.

El Departament de Cultura de la Generalitat no es va veure amb cor de tornar-se a enfrontar a les grans distribuïdores. Va optar per desar la Llei al calaix i, en comptes de la llei, negociar-hi un conveni en què les majors s'avenien a un augment progressiu dels doblatges i subtitulacions, sense fixar-ne però les xifres ni admetre'n cap obligatorietat. En tres anys, però, podíem arribar a més del 20% Resultat? Del 3% enregistrat el 2011, a la fi del 2013 s'havia passat al 4,7%...

A la vista d'això, el Departament va decidir elaborar un projecte de modificació de la Llei del 2010, el qual, a més d'esmenar aquell article conflictiu, en fes més possible l'aplicació. La Plataforma va considerar insuficients les condicions d'aquest Projecte, que a més no establia quotes ni obligatorietat, i va preparar diverses esmenes en contra, que van ser presentades als grups parlamentaris favorables a la llengua catalana i en una compareixença a la Comissió de Cultura del Parlament... Però al juliol es va tancar el període de sessions de la legislatura i el Projecte, com la resta dels que no havien arribat al Ple, ha decaigut.  Res més.

Pel que fa a la via legal, doncs, cal començar de nou... I ateses les urgències previsibles, el català al cinema pot no ser vist com una prioritat. En qualsevol cas, des de la Plataforma insistirem en la posada en funcionament de la Llei. I els potents mercaders del temple del cinema -cinema en sala o enllaunat, que són els mateixos- tornaran a posar-hi tots els obstacles possibles. La clau de volta, Ester, la té -la tenim- el públic: un cop més, la societat civil. Seguirem consentint que els nostres drets lingüístics i els dels nostres fills siguin conculcats i trepitjats pels interessos especuladors de sis corporacions de Los Angeles?