Al punt 4.1 es fa servir el terme «llengua pròpia» per al català. Tot i que evidentment el català té aquest caràcter històric i patrimonial, cal recordar que aquest terme és exclusiu d'alguns estatuts d'autonomia espanyols. En aquests casos normalment es fa servir el terme «llengua nacional» per a la mateixa funció, o bé llengua del territori en qüestió (en aquest cas «llengua de Catalunya»). «Llengua nacional» no es va poder fer servir en l'actual estatut ateses les restriccions molt particulars d'Espanya (no pas com passa a Irlanda, Suïssa, Finlàndia, Malta, Liechtenstein, Bolívia o tantes constitucions que el fan servir). En el nou model cal recordar que no hi haurà restriccions de cap mena i som lliures d'utilitzar la terminologia que es consideri, fins i tot la dels estats més avançats en la matèria.
Al punt 4.2. es defineix el castellà com a «llengua cooficial». Que en tinguem constància aquest terme tampoc no es fa servir en cap constitució del món (tampoc a l'espanyola). Tal com defineix el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, cooficial és «que comparteix l'oficialitat, amb igualtat de circumstàncies legals; s'aplica especialment a llengües en un mateix territori». El terme cooficial en lloc d'oficial només es fa servir quan no volem anomenar les altres llengües que són igualment oficials. Si diem que el castellà és cooficial, estem dient que és plenament oficial però que hi ha una altra llengua que, com a mínim, és igualment oficial en el territori en qüestió. Atès que una constitució ha d'anomenar totes les llengües que són oficials, potser no és gaire adient fer ús d'aquest terme, només usat quan obviem la resta de les llengües oficials. En alguns casos, com Eslovènia, Espanya o Montenegro, es parla de «llengües també oficials», que seria una bona alternativa, tanmateix es fa servir perquè volem dir que no és oficial a tot el territori com ho és una altra llengua; només en una part. De fet en el nostre entorn no hi ha casos d'estats amb oficialitat compartida al mateix nivell per a tot el territori. Els països amb multilingüisme oficial d'estat com Suïssa, Finlàndia o Bèlgica tenen especificacions diverses d'oficialitat per territoris, amb sempre zones oficialment monolingües. Malta o Luxemburg tenen més d'una llengua oficial segons diversos aspectes de funcionament de l'Estat, però no pas cooficialitat per a tot. Fins i tot Irlanda es troba a mig camí de tots dos models i la mateixa constitució permet el monolingüisme oficial per territori. A Europa, potser el més proper i pràcticament únic amb oficialitat compartida per a tot el territori és Bielorússia.
Al punt 4.3 es defineix l'aranès com a llengua pròpia de la Vall d'Aran i que és oficial juntament amb el català (suposem que es dedueix que el castellà, atès que és llengua oficial de Catalunya pel punt 4.2, també seria oficial a l'Aran). Això significa dues coses. Primer: que s'admet la segregació lingüística i allí on l'actual estatut havia reconegut la llengua de l'Aran com a occità, anomenada aranès a l'Aran, aquí es reconeix l'aranès com a llengua independent. Segon: allò que es demanava tradicionalment per a Catalunya respecte a Espanya, que tinguéssim competències plenes en llengua i no se'ns imposés un o altre règim lingüístic, es reprodueix a 'l'espanyola' a l'Aran, on es neguen aquestes competències i s'obliga tant el català com, se suposa, el castellà, ja des de la constitució.
Això són comentaris sobre el redactat. Altra cosa seria la proposta alternativa de model que es podria plantejar. Però, això, ja són figues d'un altre paner.
