A la resta d'estats multilingües del nostre entorn democràtic, o bé hi ha parts del territori que s'han independitzat i han reconegut plenament les llengües corresponents, o bé han modificat els privilegis establerts per a la llengua tradicionalment imposada per models constitucionals democràtics lingüísticament.  Aquest darrer cas seria per exemple el del Canadà, Finlàndia, Suïssa o Bèlgica - o Sudàfrica  amb la finalització de l'apartheid-. En tots aquests casos van fer oficials totes les llengües pròpies de les dimensions de la catalana al mateix nivell que la llengua tradicionalment imposada. L'Estat espanyol és una excepció dins la Unió Europea que consagra encara privilegis ja abolits a la resta d'Europa.

Així, al Canadà, l'article 16 determina: "El francès i l'anglès són les llengües oficials del Canadà; tenen un estatut i drets i privilegis iguals quant al seu ús en les institucions del parlament i del govern del Canadà.". Suïssa també ho fa: reconeix gairebé l'oficialitat d'estat fins i tot per a una llengua tan poc parlada com el romanx (Article 4: ‘Les llengües nacionals són l'alemany, el francès, l'italià i el romanx.' Article 70: ‘Les llengües oficials de la Confederació són l'alemany, el francès i l'italià. El romanx és també llengua oficial per a les relacions que la Confederació manté amb les persones de llengua romanx.'). Finlàndia, per descomptat, reconeix al mateix nivell el finès i el suec encara que percentualment és molt menys parlat que el català a Espanya (Article 17: ‘Les llengües nacionals de Finlàndia són el finès i el suec.'). Bèlgica posa al mateix nivell el francès, el neerlandès i l'alemany encara que aquest darrer sigui parlat habitualment només per desenes de milers de persones (Article 4: ‘Bèlgica comprèn quatre regions lingüístiques: la regió de llengua francesa, la regió de llengua neerlandesa, la regió bilingüe de Brussel·les-Capital i la regió de llengua alemanya). Per posar un altre exemple més llunyà però significatiu podríem esmentar el cas de Sudàfrica. Una de les mostres evidents de la fi de l'apartheid va ser la modificació de la constitució que passava de dues a onze llengües oficials de l'estat i la llibertat de cada regió per escollir les llengües oficials pròpies sense imposar una llengua concreta com a oficial (Article 6: ‘Les llengües oficials de la República són el sepedi, el sotho, el tswana, el swati, el venda, el tsonga, l'afrikaans, l'anglès, el ndébélé, el xhosa i el zulu.')

I vet ací l'excepcionalitat espanyola: ‘Article 3 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts'. Espanya és l'únic cas que conserva els privilegis del castellà en relació a les altres llengües tot i ser llengües de dimensions mitjanes i percentatges poblacionals fins i tot superiors als altres casos. A més, és l'únic cas europeu, juntament amb Bulgària, que explicita en una constitució el deure de conèixer una llengua per part dels ciutadans.

Anem al model federal del PSOE. Una de les raons de modificació de la constitució en un estat federal hauria de ser justament la d'abolir aquesta anomalia, per fer desaparèixer "l'apartheid lingüístic". El 6 de juliol passat  el PSOE, amb el suport del PSC, va fer públic el document "Hacia una estructura federal del estado" (només en castellà). Aquesta era una de les esperances; que si més no, un dels grans partits espanyols podia fer finalment la transició mental democràtica en aquest sentit. Esperaríem que un dels punts per modificar fos l'article 3.1, de manera que seguint la resta de models del nostre entorn, el català estigués al mateix nivell que el castellà (més enllà d'altres llengües com el basc o el gallec).  Ai las! Però no ho fa. Ans al contrari. A l'apartat 25 (pàgina 10) encara reforça conceptes tan allunyats de la realitat científica com que només hi ha llengües pròpies en algunes comunitats. Així, entén que el català és llengua pròpia de Catalunya però el castellà no ho és de Castella o d'altres comunitats autònomes; en una actitud ja de principi de superioritat d'unes llengües, d'uns ciutadans, respecte d'altres, ja que hi ha una llengua que va més enllà de ser pròpia d'uns territoris, el castellà, mentre la resta passen a una segona categoria. En aquest document se cita textualment: ‘la existencia de lenguas propias en ciertos territorios y su reconocimiento como lenguas oficiales en el artículo 3.2 de la Constitución'. L'article 3.2! No hi ha cap proposta de modificació de l'article 3.1,  que deixa intacte, tot perpetuant els privilegis heretats del franquisme per al castellà. Les altres llengües continuen en una segona categoria i la proposta del PSOE perpetua el deure de conèixer el castellà i el privilegi de ser l'única llengua oficial de l'estat.

Atès el greuge de la proposta, la Plataforma per la Llengua va adreçar aquest juliol una carta al primer secretari del PSC Pere Navarro i Morera demanant-li que per dignitat democràtica el PSC es desmarqui de la proposta. A hores d'ara encara no hem rebut cap resposta.