Anem a pams. Primera pregunta:
Hi ha països a Europa sense llengua oficial? Doncs no. A grans trets, la llengua oficial és la llengua de funcionament i comunicació preferent o per defecte dels poders públics amb els ciutadans: la llengua de l'Administració. Vulgues o no, tots els poders públics dels estats han d'escollir una o més llengües per actuar. Europa no n'és una excepció.
Quines fórmules fan servir els països europeus per fer oficial una llengua? Centrem-nos per exemple en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen. Hi ha diverses fórmules que podríem dividir en tres grups.
1r grup: Llengües oficials d'Estat per Constitució. L'oficialitat pot venir donada per diverses fórmules escrites a la Constitució. Espanya, Lituània, Letònia, Estònia, Àustria, Bulgària, Eslovàquia, Xipre, Hongria, Polònia, Romania, Portugal i Eslovènia, les defineixen com a llengües oficials d'estat, llengües d'estat o llengües oficials de la república (en els casos d'Espanya i Bulgària amb l'afegit del deure de conèixer-les). Encara que no són de l'espai Schengen ni de la Unió Europea, Mònaco i Andorra fan servir aquest mateix criteri. Croàcia, que aquest juliol ja serà membre de la UE, la defineix com a llengua d'ús oficial. Finlàndia les defineix com a llengües nacionals, llevat de les Illes Aland, que amb un estatut amb plenes competències lingüístiques en tant que estat associat, fa servir el terme de llengua oficial. Grenlàndia, que pertany a Dinamarca però només és estat associat a la UE, també parla de llengua oficial. Suïssa, Irlanda, Malta i Liechtenstein utilitzen ambdós termes: nacionals i oficials. Bèlgica oficialitza les llengües definint-les a la constitució com a comunitats lingüístiques de l'Estat. I finalment França fa oficial la llengua com a llengua de la república. Les Illes Fèroe (també amb independència legislativa en aquest camp respecte a Dinamarca però no membre de la UE) parla de llengua principal.
2n grup: Llengües oficials d'Estat per altres lleis no constitucionals. El règim d'oficialitat no sempre es dóna a la Constitució. Hi ha altres lleis bàsiques, sobretot de llengües o de funcionament de l'Administració que poden definir la llengua oficial de l'Estat. Suècia fa oficial d'Estat la llengua per una llei de llengües del 2009 de manera força clara i insistent. El suec es defineix com a llengua principal, comuna, la llengua dels tribunals, de l'Administració i oficial per al context internacional i per a la Unió Europea. Noruega, més enllà que cal conèixer el noruec per Constitució per tenir un càrrec públic, té molta legislació lingüística. En destaquem la de serveis públics que defineix les dues varietats de noruec com a llengües d'ús institucional de totes les comunicacions escrites de l'Estat, municipis i comunes. Hi ha moltes més especificacions sobre àmbits proteccionistes de totes dues modalitats noruegues (permet que cada municipi estableixi com a llengües oficials les combinacions que vulgui entre tots dos noruecs, el finès i el sami, sempre, però, que tots dos noruecs tinguin un caràcter oficial especial). Alemanya fa una política molt forta de protecció de la llengua, amb poques lleis però molta política. L'alemany es defineix com a llengua oficial per la llei de procediment administratiu de 1976. Itàlia declara l'italià llengua oficial a la llei de minories lingüístiques del 1999, a més de nombroses lleis que n'estableixen l'ús. Els Països Baixos, amb una constitució molt feble, defineix els usos oficials del neerlandès per altres lleis. Tanmateix hi ha un projecte de nova constitució (2010) que vol fer oficial per constitució el neerlandès i el frisó. A Luxemburg , la llei de febrer del 1984 estableix el luxemburguès com a llengua nacional i el francès, l'alemany i el luxemburguès com a llengües administratives i judicials. El francès és llengua de la legislació escrita.
3r grup. Finalment hi ha el grup de països que oficialitzen les llengües de facto. Són països clarament molt monolingües o amb una llengua molt forta internacionalment. Seria llarg d'explicar cada cas, però, per exemple, Grècia i Islàndia són extremadament proteccionistes amb llurs llengües malgrat no hi ha una llei general que n'expliciti l'oficialitat. La República Txeca és força monolingüe. No ho era a principi del segle XX, però l'expulsió de població va comportar un monolingüisme força clar. A Dinamarca el danès és oficial de facto a la majoria del territori. El darrer cas és la Gran Bretanya.
Hi ha països a Europa amb més d'una llengua oficial d'Estat? Ens centrem també en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen. Si ens referim a estats on hi ha més d'una llengua oficial per a tot el territori no en trobarem cap. Es va intentar amb la Constitució de l'any 1960 per a Xipre, però ara com ara és territorialitzada, amb la part dins la Unió Europea amb llengua oficial només la grega. Hi ha el model noruec, però de fet es tracta de variants d'una mateixa llengua; d'oficialització bàsicament de dos models escrits itambé amb usos territorialitzats.
Sí que hi ha estats amb oficialitat territorialitzada (es prima l'oficialitat preferent o exclusiva segons territoris, no és general per a tot el país, només en les estructures d'estat comunes i després hi ha monolingüisme com a mínim en una part substancial del territori). Aquests serien els casos de Finlàndia (2 llengües oficials), Bèlgica (3 llengües oficials), Suïssa (4 llengües oficials, una amb oficialitat restrictiva en alguns àmbits d'ús general de l'Estat, però no pas per al territori), Irlanda (2 llengües oficials). En aquest grup s'hi podria sumar aviat Països Baixos (2 llengües oficials). Aquest també seria el model que es podria generalitzar per a la Unió Europea. També es podria entendre per Dinamarca amb relació als tres territoris: Dinamarca pròpiament, Illes Feroè i Grenlàndia. Fins i tot en alguns aspectes es podria interpretar per Gran Bretanya (però no hi entrarem).
També hi ha països amb llengües oficials segons els usos. Hi ha diferents usos oficials segons les llengües sense distinció al territori. No és que una llengua sigui més oficial que una altra, sinó que una llengua és oficial per algunes coses i una altra per unes altres. Aquest seria el cas de Luxemburg (3 llengües d'usos oficials diversos) i Malta (2 llengües d'usos oficials diversos on en general prima el maltès respecte de l'anglès).