Anem a pams. Nestlé va etiquetar en català fins que en Franco ho va prohibir. Un pic mort el dictador podia tornar a etiquetar en català. Però no ho va voler fer. De fet l'Estatut del consumidor del 1993 aprovat pel parlament català va estipular com un dret del consumidor rebre l'etiquetatge dels productes en català. El 2010, el dret va passar a ésser un requisit. La Generalitat de Catalunya dubta de posar sancions per als productes alimentaris arran d'un discutida interpretació d'un reglament europeu pel fet que el català no és llengua oficial de la Unió Europea; però  ningú no discuteix que, hi hagi sanció o no, el que Nestlé (i d'altres empreses) està fent és una vulneració dels drets del consumidor inclosos a la llei. En aquest cas sí que podríem dir que el fet de no etiquetar en català "fa que els productes no acompleixin el que els consumidors esperen de nosaltres". Nestlé etiqueta en totes les llengües que tenen unes dimensions econòmiques similars al català.  Fins i tot al final de l'apartheid de Sudàfrica  també va decidir incloure en aquest país, les llengües nadiues a l'etiquetatge més enllà de l'anglès i l'afrikaans. Tanmateix, emparats en una raó que només pot ser xenòfoba, nega als consumidors catalans allò que fa per a la resta del món. Aquí sí que Bernard Meunier hauria de dir "És un frau de dimensió europea. Aquesta és una situació inacceptable. Demano disculpes als consumidors i els reafirmo la voluntat de deixar de tenir actituds discriminatòries i no fer excepcions per als consumidors catalans. D'ara endavant aplicarem els drets que inclouen la llei i etiquetarem en català, en les mateixes condicions que fem per a la resta de consumidors". Però el senyor Bernard Meunier,  ha decidit no fer-ho. No demanar disculpes. Potser perquè en el fons no és altra cosa que una mala praxi, una desídia. Ara ha sortit la carn de cavall, però una empresa que no és capaç d'etiquetar en català, tal com fa a tot arreu en les mateixes condicions i tal com estableixen els drets del consumidors, quines garanties de fiabilitat i d'informació fidedigna de l'etiquetatge hi ha per al consumidor? Si allò més bàsic i més fàcil com la llengua establerta a la llei no es compleix, desconeixen els límits de la manca de seriositat de l'empresa.

L'Ara fa també una interessant notícia sobre la responsabilitat de les 10 primeres empreses d'alimentació del món (vegeu-la aquí). Analitza un estudi d'Oxfam sobre pràctiques abusives. Nestlé, amb una puntuació força baixa, és la més responsable pel que fa a les pràctiques en la producció del producte. Si analitzem l'ús en la informació al consumidor, les 9 primeres tenen conegudes marques de distribució directa al consumidor català. Totes vulneren els drets del consumidor inclosos a la llei pel que fa a l'ús del català. TOTES. Amb productes susceptibles d'ésser sancionats per incompliments legals pel fet de no etiquetar en català. Es tracta de Nestlé, Unilever, Coca-cola, Pepsico, Mars, Danone, Mondelez, General Mills i Kellog's. És curiós que sovint la desídia en el menyspreu al consumidor català va lligada a les males pràctiques en d'altres àmbits.