Amb tot, una part de la ciutadania omple les xarxes socials clamant que Som Escola, mentre que altres callen perquè pensen que això dels atacs a la llengua és només una maniobra per distraure'ns del que veritablement és important: les retallades. Perquè, esclar, quina importància té la llengua quan les criatures no tenen dret als ajuts de menjador? Perquè quan tinguem la panxa plena i la hipoteca pagada ja ens podrem començar a preocupar de petites dèries burgeses com ara la llengua.

El que no tenen en compte els defensors dels discursos sobre "el que veritablement importa" és que la llengua, a part d'un bé cultural d'incalculable valor i d'un element identitari i, per tant, sentimental de primer ordre, és també l'element cohesionador i integrador més potent del qual disposem al nostre país. Que si es produeix la segregació a les aules no estarem més que fomentant la desigualtat social i hipotecant el futur dels nostres infants, convertint-los en uns incompetents en la llengua pròpia del país on viuen. Ja ho havia escrit abans i ho torno a repetir ara: fa trenta anys els primers que van veure la bondat del model d'immersió lingüística a l'escola van ser els pares castellanoparlants que van entendre de seguida que l'escola era el millor vehicle perquè els seus fills poguessin aprendre català i tenir les mateixes oportunitats que els fills dels pares catalanoparlants. Per tant, no seré jo qui digui què és "el que veritablement importa", però que sàpiguen tots aquells que pensen que això de la llengua és secundari, que el que estan fent és contribuir a construir una societat on hi hagi ciutadans de primera bilingües, trilingües, quadrilingües... i uns ciutadans de segona monolingües. Dit això, ara, si voleu, podem parlar de la prima de risc o de l'Eurocopa.