Tot i que, més que gràcia en casos com el català, a l'ordre jurídic vigent sembla que no li'n faci tanta, això que és normal arreu, el que ens produeix és un sentiment de reconfort, d'alleujament, en constatar que per sobre de les apetències de la superestructura, cada dia més gent s'hi incorpora i el parla.

Quan a més a més, algun d'aquests incorporats és una figura pública notòria, la campanada és sonada. I aquest és el cas d'Andrés Iniesta, que fa poc va fer -al programa de ràdio de màxima audiència de la franja nocturna (poca broma)- la seva primera entrevista pública en català. El fet, per a molt oients, va estar a l'alçada del gol d'Stamford Bridge -l'únic capaç d'apropar-se al rebombori hormonal que va provocar el de Koeman a Wembley- perquè Iniesta, a més a més de ser un fantàstic professional en la seva ocupació, és apreciat i estimat  per la seva manera d'entendre i explicar les coses.

El fet, però, més enllà d'aquesta dimensió que alguns voldrien emmarcar d'heroica o puntual, reporta altres elements d'una importància palmària. Per exemple, que qui ha fet aquest pas no comparteix un marc d'adhesió nacional estrictament català. Símbol poderós de l'anomenada "roja", Iniesta ha demostrat que qui vulgui concatenar sentiment de pertinença amb opcions idiomàtiques, és perquè en té ganes, no perquè cap fenomen sobrenatural ens hi obligui. Sentint-se espanyol i essent-ne reconegut arreu, l'opció d'Iniesta desbasta ideològicament aquells que promulguen -tant a dins de les nostres fronteres lingüístiques com a fora- que qui opta per una llengua que no sigui "la dels seus", els traeix.

I vull pensar -això ja és collita pròpia de l'autor - que la recent assumpció de responsabilitats paternals ha precipitat la decisió d'aquesta, també, responsabilitat lingüística. La de voler que -en aquest cas la seva filla- tingui per referent lingüístic a un pare que parla amb normalitat la llengua del país que l'ha acollit, com de ben segur, en el seu àmbit familiar, parla amb normalitat la seva llengua d'origen.

I sí, no ens en cansarem d'alegrar-nos davant del fet que els nostres conciutadans -tinguin l'origen que tinguin- adoptin la llengua catalana com tampoc en ens cansarem, alguns, de celebrar gols antològics, com el d'Stamford Bridge.