Tanmateix, cal reconèixer que les lleis que determinen la presència social de les llengües no tan sols són les que apareixen en els papers, les quals són, d'altra banda, les més vulnerables. Sinó que també hi ha unes altres lleis, soterrades i discretes, però del tot dominants, que són les que determinen els automatismes dels nostres hàbits lingüístics a l'hora de gestionar les llengües que parlem. Aquestes lleis no escrites, hereves ancestrals d'algunes altres de repressives i impositives que sí que es varen escriure ara ja fa molt, tant, que ni en som conscients, són les que cal revisar i qüestionar perquè, entre d'altres motius, són les úniques que poden escapar-se de les ofensives que la nostra llengua comuna rep des de la veda que es va iniciar al juliol arran de la sentència del TC sobre el nostre estatut.

Per tot plegat, cal fixar-se en els motius pels quals gestionem de la manera com ho fem les dues llengües més parlades a casa nostra. I aquests motius, sovint, mostren la manca d'una justificació raonada i lògica en la majoria de casos... M'explicaré. La gestió lingüística no és una altra cosa que "el repartiment"o "la distribució" de les llengües que parlem en els diversos contextos en els quals ens anem trobant al llarg del dia. Doncs bé, sovint els catalanoparlants, (bilingües tots, és clar) "repartim" i "distribuïm" el català amb un criteri "d'estalvi" per no dir "gasiu" que fa que el parlem molt menys del que el podem parlar i, compte!, del que convé que el parlem. Aquest criteri de gasivitat provoca que retirem el català de l'escena del diàleg sense haver-nos assegurat que el seu personatge no tingui res més a fer ni a dir en la trama. Com si l'argument del "bilingüisme passiu" no fos factible i, ben al contrari, resulta que el bilingüisme passiu atorga el coprotagonisme que totes dues llengües requereixen per tal d'assolir un just desenllaç.

Les "acotacions" del nostre inconscient ens fan renunciar i abandonar el català davant d'un interlocutor que no el parla, i que potser l'entén o el vol entendre, perquè gairebé mai no ens plantegem si aquesta renúncia i abandonament són necessaris per a l'altra persona. Perquè no parlar català no implica desconèixer-lo, o no voler escoltar-lo, o no voler millorar-ne la comprensió, o no buscar àmbits d'ús en els quals atrevir-se a parlar un català tímid que recerca insegur l'empenta i l'ànim d'una situació i un sentiment de normalitat. Aquestes "acotacions" perverses que ens fan abandonar la llengua les hem de treure del guió, ja toca.

D'altra banda, si l'interlocutor no entén el català perquè demostra una real manca de comprensió o bé perquè ho expressa amb l'assertivitat que el civisme i el respecte per la diversitat lingüística mereixen, el fet de canviar a la llengua de l'altra persona serà totalment justificat i pertinent i es donarà en un marc i un context de gestió lingüística que respectarà la vitalitat de les llengües que parlem. Així doncs, l'actant del canvi justificat ens aboca a un final feliç. En canvi, el de l'abandonament injustificat podria dur la llengua per un destí tràgic de lenta i agònica substitució lingüística.

I abans de fer caure el teló... ara que ja coneixes els fils protagonistes de la trama de la teva gestió lingüística... tu que fas, abandones o canvies?

Puri Pinto
Plataforma per la Llengua