Els documents públics expedits per notaris o altres fedataris públics, com ara l'escriptura d'una propietat, el testament, els documents de constitució d'una empresa o associació o els de subscripció d'accions, es poden fer en català. De fet, s'han de redactar en la llengua oficial que l'atorgant esculli, o, si hi ha més d'un atorgant, en la llengua que acordin. El notari ha de preguntar explícitament a l'atorgant o atorgants quina llengua escullen. En tot cas, sempre és el comprador o adquirent (en cas de transmissió de béns) o el prestatari o deutor (en cas de préstec o hipoteca) qui té la facultat de triar la llengua. Si no s'escull expressament la llengua, el notari ha de fer l'escriptura en català. En cap cas la tria d'una llengua oficial o d'una altra no ha de comportar retard en la redacció i l'autorització del document. Tampoc no pot comportar cap mena de sobrecost. Quan li ho demanin, la notaria també ha de fer còpies en català d'escriptures redactades en castellà. Quan la matriu s'ha redactat en una sola llengua, si ho sol·licita la persona interessada, els notaris han de lliurar les còpies en l'altra llengua oficial, i han de traduir, en aquest cas, les matrius sota la seva responsabilitat. No és necessària la traducció dels documents incorporats a la matriu, llevat dels cas de petició expressa de la persona interessada. L’article 14 de la Llei de política lingüística i el Decret 204/1998, sobre l’ús de la llengua catalana als documents notarials tenen en compte tots aquests aspectes.

El Decret també fa referència a l’occità i determina que tot el que disposa per a la llengua catalana és igualment aplicable per a l’occità, excepte en el cas de les matrius que s’han de fer únicament en occità quan tots els signataris manifestin conèixer-lo.