Ja vaig veure que la cosa estava en fase de proves perquè ben bé la meitat dels casos la màquina no acabava de rutllar (o els usuaris no ho feien prou bé) i que calia passar per la cabina d'un altre policia que acabava de fer l'ullada al passaport. Vet ací que jo, o la màquina, no ens en vam sortir i em van fer passar a la taquilla del policia corresponent. Educadament li vaig dir "Bon dia" i li vaig donar el passaport. Llavors em va demanar (sempre en castellà) si li podia dir el número de DNI. I jo li vaig dir, naturalment en la meva llengua. Per sorpresa meva em va dir que li digués en castellà. Jo m'hi vaig negar fent ús del meu dret reconegut a la llei. Em va exigir que li digués en castellà. Li vaig dir que en tot cas li podia escriure els números. Vaig treure paper i bolígraf i li vaig escriure el número. Però no ho va voler. Ell es va aixecar de sobte i va cridar "cerrarlo todo". El "todo" es referia a tots els controls automàtics. Va marxar i va anar a cercar uns quants companys policies, entre ells un de grossot amb fort accent gallec, que pel que després em van dir, és prou conegut en aquests casos, amb altes dosis d'intimidació i de blastomar al personal.
I llavors va venir el que és "habitual": referències que això és Espanya, que què m'havia cregut, que allò no era "un circo", que havia de parlar en castellà, que ell era gallec però que feia servir la llengua d'Espanya. Si jo xerrava en català, em deien que no m'entenien. Jo els feia referència a la llei que estan obligats a entendre'm. "Nosotros no estamos obligados a entender al catalán". "Doncs sí, hi ha com a mínim tres lleis que us hi obliguen, una de les quals és estatal, per la qual no puc ser discriminat per raons lingüístiques", vaig dir jo. "Esto es falso, en ningún momento se nos forma en esta obligación". "Doncs hi ha un error en la formació perquè va en contra de la llei", vaig contestar. "No estamos obligados a nada". I tomba que gira i jo que sí i ells que no. Un altre encara em deia que si hagués estat un "payés de Lérida" hauria entès que em costés el castellà, però que jo era jove i l'havia de parlar. Sí que el parlo, però la llei no m'hi obliga. Estic en el meu dret de parlar en català i teniu l'obligació d'entendre'm. Ells deien que aquestes obligacions no afecten a la policia de l'estat i que ells no eren la policia de un "ayuntamiento" sinó "del estado". Finalment em va fer anar a un lloc per seure (vaig tenir temps de trucar a la família que m'esperaven a fora i avisar-los que arribaria més tard) i em van comunicar que vindria un traductor.
Un estona després una dona de l'aeroport prou amable va anar traduint els números del DNI que jo anava dient en català (números que jo els oferia escrits en un paper però que es negaven a acceptar). Suposo que amb això no n'hi havia prou i em van demanar una sèrie de dades (adreça, telèfon...). "¿Lo tienes todo? ¿Lo tenemos controlado?! Sí, ya tengo todos sus datos ". Em van tornar el passaport i me'n vaig anar.
