Per què fem campanyes a favor de la llengua catalana?

Des de la Plataforma per la Llengua ens agradaria que els ciutadans que parlen català poguessin gaudir dels mateixos drets, serveis i disponibilitats que gaudeixen la resta de ciutadans de comunitats lingüístiques europees de dimensions semblants a la nostra. Ara com ara, però, ens trobem molt lluny d'aquest objectiu i cal fer encara molta feina per arribar-hi.

El català, per nombre de parlants, usos habituals, prestigi i tradició d'usos és una llengua mitjana, igual com ho són el danès, el suec, el noruec, el finès, l'eslovac, l'hongarès, el grec o el txec. Els parlants d'aquestes llengües, en la major part dels seus dominis lingüístics, gaudeixen d'uns drets i consideracions molt superiors als nostres. La situació dels parlants d'aquestes llengües seria per a nosaltres el llindar mínim del que entenem com a normalitat.

Per posar alguns exemples:

• Quan un eslovac entra en un supermercat a Bratislava disposa de qualsevol producte de gran consum etiquetat en eslovac. A Locarno, a la Suïssa de parla italiana, també tot és com a mínim en italià; en alguns casos, amb indicacions que poden ser específiques per a Suïssa i no pas comunes per a Itàlia.
• Encara que tot just són 300.000 parlants, la Coca-Cola té l'etiquetatge i el web en islandès per a Islàndia. Amb 30 vegades més parlants, no és en català, encara que els distribuïdors per a Islàndia i Catalunya són els mateixos, Coca-Cola Iberian Partners, una empresa catalana.
• Quan un ciutadà del Tirol del Sud, a Itàlia, va a comprar una aspirina, pot llegir-ne les instruccions en alemany. A més, l'etiquetatge és específic perquè la llei italiana de productes farmacèutics és diferent que la d'Àustria o Alemanya. Només hi ha uns 200.000 parlants d'alemany en aquest territori. Un ciutadà a Zuric disposa de les instruccions de l'aspirina en francès, alemany i italià. Un letó disposa de l'aspirina en estonià, letó i lituà, llengües que totes tres juntes tenen menys parlants que el català.
• Per tenir la nacionalitat britànica no cal saber anglès si es demostra que saps una de les llengües pròpies de la Gran Bretanya. Per exemple n'hi ha prou sabent gaèlic escocès, una llengua amb pocs milers de parlants que representen menys del 0,01 % del país. El català no serveix per a res de cara a obtenir la nacionalitat espanyola, encara que més del 20 % de la població espanyola el parla.
• Encara que tot just siguin 50.000 parlants, els grenlandesos, tot i pertànyer a Dinamarca, tenen el passaport en inuit. A Nova Zelanda és en maori. Fins i tot un britànic té indicacions en gal·lès. El passaport per a un català és en 23 llengües, 11 de les quals menys parlades que el català, però no inclou cap indicació en la nostra llengua.
• Un noruec és conscient que pot disposar sense problemes de qualsevol manual d'instruccions d'una rentadora, televisió, muntatge d'una moble, etc., en noruec; o que pot jugar a un videojoc com el FIFA en la seva llengua. Hi ha només 4 milions de parlants de noruec, i coneixen perfectament l'anglès i entenen sense problemes el  suec i el danès.
• Un lituà sap que quan va al cinema totes les pel·lícules són en lituà (doblades o subtitulades). Això mateix li passa a un búlgar, a un suec, a un finès, un letó... fins i tot a un islandès.
• Un estonià (amb poc més d'un milió de parlants) pot comprar un cotxe SEAT amb el sistema de navegació en estonià, el web en estonià, el catàleg en estonià o el manual d'ús en estonià. Un ciutadà de Barcelona no té res d'això, encara que les vendes on el català és oficial són molt i molt superiors a les d'Estònia. De fet, el nostre és el quart mercat mundial de SEAT.
• Un ciutadà canadenc pot disposar d'un judici en francès arreu del país si ell és l'afectat, encara que no sigui la llengua de la província on viu. Seria com si un català tingués dret a un judici en català a Extremadura; però, de fet, ni tan sols a Catalunya pot demanar un judici en català. El castellà és, per defecte, la llengua de la justícia.
• Quan un flamenc (Bèlgica) va a viure a l'altre punta del país sap que quan posi la televisió disposarà del canal públic en neerlandès sense cap mena de problema, encara que allí el francès sigui l'única llengua oficial.

És normal que a casa nostra tot això funcioni diferent? Doncs això és només una petita part del règim d'excepcionalitat en què ens trobem.

Per posar més exemples: totes les llengües europees de dimensions semblants a la nostra...

• Tenen constitucions, disposicions o normatives de facto que les fan oficials de l'Estat corresponent al mateix nivell, com a mínim, que qualsevol altra llengua. La Constitució espanyola és l'única d'Europa que no reconeix una llengua pròpia de les dimensions del català com a llengua oficial de l'Estat; i, conseqüentment, el català no disposa d'eines ni recursos que se'n deriven.

• Si els estats són membres de la Unió Europea tenen tots els drets com a llengües oficials de la Unió Europea sense excepcions, amb totes les repercussions que representen. No hi ha cap llengua europea de les dimensions del català que no sigui llengua oficial de la Unió Europea. El nostre és l'únic cas. La raó és que cap dels successius Governs espanyols ha volgut demanar que fos oficial.

• No pateixen, com és el cas de la nostra comunitat, més de cent casos de discriminacions lingüístiques greus per part de les Administracions de l'Estat espanyol i autonòmiques amb vexacions i fins i tot violència física vers els ciutadans només pel fet de parlar en català davant de funcionaris públics.

• No tenen cap o pràcticament cap imposició legal d'una altra llengua que no sigui la pròpia en la major part del domini lingüístic. La Plataforma per la Llengua calcula que hi ha vigents més de 1.000 normes impositives només de l'espanyol. Cal tenir en compte també que, atès que els successius Governs espanyols es neguen a reconèixer el català com a llengua oficial de l'Estat i de la Unió Europea, això té conseqüències en la normativa europea que fixa les llengües que poden fer-se servir en alguns àmbits.

• Espanya és l'únic d'aquests casos on existeixen centenars de disposicions legals que forcen les empreses a etiquetar, saber, relacionar-se, atendre el client, presentar  documentació... en espanyol, i amb sancions o el cessament de l'activitat si no ho fan. Per al català la normativa és poquíssima, i té força entrebancs per poder fer-la efectiva. En els casos comparables és tot el contrari. La llengua obligatòria és la llengua pròpia corresponent.

• No hi ha cap altra comunitat lingüística comparable que tingui imposat per Constitució el deure de saber una altra llengua que no sigui la pròpia del territori. De fet, Espanya, juntament amb Bulgària, són els dos únics estats del món que explícitament obliguen, mitjançant la Constitució, a saber una llengua; però Espanya és l'únic del món que ho fa fora del domini lingüístic de la llengua imposada.

• El Congrés dels Diputats és l'únic parlament de la Unió Europea que prohibeix que els diputats s'expressin en una llengua pròpia de les dimensions del català. La major part dels ciutadans de parla catalana no disposen d'un parlament d'Estat on es pugui parlar en català. De fet, tota la imatge i les pràctiques de l'Estat espanyol es basen en un supremacisme lingüístic estructural excepcional que relega el català a llengua de segona.

• De manera planificada, els successius Governs espanyols han volgut invisibilitzar l'existència i vitalitat del català, tant dins l'Estat espanyol com en la projecció internacional i en la identitat personal dels ciutadans. Aquesta invisibilitat i voluntat de mostrar el català com a residual és ben patent en el fet que Espanya va incloure el català com a llengua per a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, eina pensada per a llengües de molts menys parlants. No hi ha cap altre Estat europeu que ho hagi fet. Així i tot, Espanya tampoc no aplica la Carta tal com l'ha ratificada.

• En tots els altres casos hi ha un tractament equitatiu o neutral dels símbols de l'Estat per no prioritzar una llengua, i menys la imposada. Espanya, excepcionalment, utilitza la lletra Ñ i l'espanyol com a marca internacional. Aquesta també és la llengua dels tractats internacionals, de les ambaixades i consolats, de l'ensenyament exterior...

• Excepcionalment, a Espanya el cap d'Estat s'expressa només en espanyol per als actes públics generals per a tot l'Estat; el català queda relegat a l'àmbit local. Fins i tot jura la Constitució només en castellà i es considera vàlid fer-ho així.

• A diferència de les altres comunitats lingüístiques de dimensions semblants, el català no té plenes competències en l'ensenyament de llengües a l'escola o no hi ha un sistema equitatiu de mínims lingüístics pel que fa a l'Estat. Per al territori on el català és llengua pròpia, el Govern espanyol estableix únicament uns requisits obligatoris que garanteixin l'espanyol i una llengua estrangera, cosa inèdita en els altres contextos. L'ensenyament del català recau en la voluntat autonòmica de manera opcional i sotmesa a unes traves serioses per fer-la llengua vehicular de la mateixa manera que ho és el castellà allí on és llengua pròpia. El model espanyol és a les antípodes d'altres estats fortament plurilingües com Suïssa, Bèlgica o el Canadà, que no prioritzen una llengua per a tot l'Estat, i encara menys ho fan amb la tradicionalment imposada.

• Tampoc les Administracions catalanes, valencianes ni balears han volgut desenvolupar totes les competències en aquest àmbit per equiparar el català, si més no en allò que podien, a la resta de llengües europees de dimensions similars. En aquest aspecte es podria anar molt més enllà en àmbits com el cinema, l'etiquetatge i les instruccions de productes, les garanties comercials, els mitjans de comunicació, la compra responsable, el consum de l'Administració, la promoció musical, els usos del personal de l'Administració, la senyalització... En tots aquests àmbits el català pateix una situació anòmala.