El català és una llengua que es troba en emergència lingüística a causa de la frenada en la transmissió generacional i en la davallada de l'ús habitual. Actualment és una llengua greument amenaçada, tenint en compte que només el 32,5 % dels habitants d'arreu dels territoris de parla catalana l'utilitza de manera habitual.
Aquest fet s'agreuja amb la baixa presència del català a la majoria de mitjans de comunicació audiovisuals i també a les plataformes de televisió digital, als videojocs, a la publicitat, a bona part dels dispositius electrònics, als assistents de veu, a la publicitat i al cinema.
L'audiovisual català ha estat abandonat pels poders públics durant deu anys tot i ser un sector estratègic i essencial de qualsevol país, a més d'un instrument de normalització lingüística i de cohesió social, especialment entre la població jove. Cal dir alt i fort que en aquest sector hi ha hagut deixadesa en les polítiques públiques dutes a terme l'última dècada. Una de les pitjors conseqüències d'això és que avui el jovent viu en un entorn comunicatiu i audiovisual altament descatalanitzat.
En el cas de les plataformes de vídeo sota demanda, la majoria només té un 1% del contingut disponible en català. De les més de 2.000 pel·lícules i sèries de Netflix, per exemple, a la fi del 2019 només n'hi havia 4 de disponibles en català, malgrat que 331 tenien una versió en català, doblada o subtitulada. D'aquestes, 326 han rebut finançament públic de les administracions catalanes per al doblatge o subtitulació en català̀. La millora d'aquesta situació és una demanda clara de la majoria de la societat civil. Segons una enquesta del GESOP del mes de juny passat, "més de dos terços dels catalans (el 68,6 %) creuen que els poders públics haurien de garantir la presència de la llengua catalana a les plataformes de continguts audiovisuals".
L'emergència audiovisual també s'evidencia en dades com les que presenta l'Acadèmia del Cinema Català, que en les diverses edicions dels Premis Gaudí mostren una fotografia de l'estat crític del cinema a Catalunya. Enguany, només s'hi han presentat com a candidats 6 llargmetratges rodats en català, 8 menys que l'any passat i una de les xifres més baixes de la història dels guardons.
També és preocupant l'incompliment que s'està produint de la Llei 20/2010 del cinema de Catalunya, que determina que el 25 % de les pel·lícules comercials projectades als cinemes a Catalunya han de ser en català, una xifra que el 2018 només va ser del 2,1 %. A més, aquesta normativa obliga les empreses distribuïdores a garantir que totes les pel·lícules que s'han estrenat doblades o subtitulades en català s'enviïn en aquesta versió als canals de distribució -siguin televisions o plataformes digitals-, una obligació que també s'està incomplint contínuament.
Necessitem un canvi radical del paisatge lingüístic en l'àmbit comunicatiu i audiovisual. Per aquest motiu, la Plataforma per la Llengua, l'Acadèmia del Cinema Català i el Clúster Audiovisual de Catalunya demanem que les institucions polítiques apostin definitivament per l'audiovisual en català abans no sigui massa tard. Amb aquest objectiu, les tres entitats han elaborat conjuntament una campanya reivindicativa i de sensibilització sectorial i social que pretén que els partits i els agents polítics del país assumeixin amb urgència 10 mesures concretes per normalitzar i enfortir el sector en català. Aquest decàleg exigeix, entre d'altres coses, la creació d'un parc tecnològic audiovisual, l'augment del finançament per als mitjans públics, l'obertura d'un canal juvenil multiplataforma, la recuperació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i el compliment i millora de les lleis que protegeixen l'audiovisual a Catalunya.
