L'ONG del català recorda que la llei de l'occità fou duta al Tribunal Constitucional espanyol el juliol del 2011 pel govern socialista de Zapatero.

El Tribunal Constitucional espanyol ha tornat a sentenciar contra l'ordenament lingüístic que la societat catalana s'havia donat a través dels seus representants al Parlament. En una nova ingerència contra el consens social català, el tribunal espanyol ha sentenciat que la llengua occitana no pot ésser la d'ús preferent de les institucions de l'Aran, i que tampoc pot ésser la llengua d'ús preferent de les administracions de l'Estat i de la Generalitat, ni a la Vall mateixa ni en les comunicacions amb aquest territori. El tribunal ha resolt així un recurs que el govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero interposà l'any 2011 contra la Llei 35/2010, d'1 d'octubre, de l'occità, aranès a l'Aran.

L'ONG del català vol remarcar el caràcter polític d'una sentència com aquesta. En primer lloc, cal recordar que la Llei de l'occità fou aprovada el setembre del 2010 per una ampla majoria del Parlament català, més de quatre cinquenes parts, entre les quals hi havia els diputats de Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds, el Partit Socialista de Catalunya i l'aleshores Síndic d'Aran i també diputat socialista al Parlament català, Francés Boya. Per tant, es tractava d'un text que generava un gran consens social tant a l'Aran com al conjunt de Catalunya. Des de la Plataforma per la Llengua entenem que la decisió del Tribunal Constitucional, un cop més, pot posar en risc la convivència lingüística. En segon lloc, també cal subratllar que la llei atorgava a l'occità la condició de llengua preferent a fi de protegir, promoure i garantir els drets lingüístics dels parlants d'una llengua en greu perill d'extinció tant a l'Aran com a la resta del domini lingüístic occità, d'acord amb les recomanacions de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, signada i ratificada per l'Estat espanyol mateix, la qual ara incompleix -una altra vegada- després d'aquesta sentència.

En aquest sentit, la sentència, que ha estat redactada per la catalana Encarnación Roca Trías, argumenta que l'ús preferent d'una llengua oficial és inconstitucional perquè la Constitució espanyola preveu que el règim de doble (o, en aquest cas, triple) oficialitat està profundament lligat a un "equilibri inexcusable" entre les diferents llengües oficials, fet que comporta que no hi pugui haver cap mena de "primacia", "prevalença" o "preponderància" de cap d'elles. Si bé la sentència admet que les autoritats autonòmiques poden desenvolupar polítiques de promoció de les llengües per a "corregir, en cas que n'hi hagi, situacions històriques de desequilibri d'una de les llengües oficials respecte de l'altra", també explicita que no es pot anar mai més enllà de "l'equilibri inexcusable" entre elles. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional entén que la promoció de l'occità (i del català) té límits clars: "la necessària preservació de la garantia d'ús normal de les llengües cooficials" i "la prohibició de mesures excloents, pejoratives o desproporcionades que impliquin un desequilibri per a alguna de les llengües oficials". També considera que aquests límits s'haurien vist sobrepassats per la previsió que la llengua d'ús per defecte en les administracions i la documentació oficial fos l'occità.

En aquest punt convé aturar-nos a observar l'absurditat dels arguments que s'esgrimeixen. Al marge del fet que la imposició del castellà en territoris on no és llengua pròpia (sense que hi hagi cap mena d'equivalència per als altres idiomes autòctons de l'Estat fora del seu domini lingüístic) ja és en si mateixa una política supremacista, convé dir que la doctrina aparentment igualitària que reivindica el Tribunal Constitucional resulta ben curiosa si es té en compte que aquest tribunal mateix ha sentenciat des de 2010 diverses vegades contra normes que intentaven equiparar el català amb el castellà, especialment per a fer-lo una llengua de coneixement ciutadà obligat o un dret individual dels consumidors (el castellà s'imposa com un deure i es reconeix com un dret de tots els ciutadans en l'article 3.1 de la Constitució espanyola). A més, l'argument que es poden adoptar polítiques per a reparar «desequilibris històrics» però mai per a sobrepassar un «equilibri inexcusable» és injustificat si es té en compte que abans dels fets històrics que convindria reparar (les polítiques del franquisme i altres règims anteriors) no hi havia cap equilibri en l'ús social entre llengües, atès que gairebé la totalitat de la població catalana era monolingüe en català, mentre que la de l'Aran ho era en occità, i que el castellà només tenia implantació en l'àmbit oficial, precisament per les polítiques impositives que ara cal reparar.

A més del punt principal sobre la preferència de l'occità a l'Aran, el Tribunal Constitucional espanyol també ha estudiat la validesa del fet que aquesta sigui "la llengua normalment emprada". En una interpretació tan legislativa que frega el ridícul, el tribunal ha sentenciat que en aquesta frase no s'ha d'entendre que "normalment" signifiqui que l'aranès és la llengua utilitzada per defecte, sinó que simplement vol dir que és una llengua que s'utilitza de manera no excepcional, fet que no implica "ni exclusió ni preferència" sobre les altres llengües. Sembla que en aquesta creativa reescriptura de la llei, Encarnación Roca ha oblidat el significat de l'article definit "la" de la frase "la llengua normalment emprada".

És per tot això que l'ONG del català corrobora un cop més l'al·lèrgia que l'Estat espanyol manifesta vers la diversitat lingüística, i la por que li fa de construir una societat respectuosa amb les diverses llengües de l'Estat, fins i tot d'aquelles que són parlades per poc més de 10.000 ciutadans espanyols.