Els principals mitjans espanyols han criticat recentment la decisió del president Puigdemont d'optar perquè el seu judici a Bèlgica sobre l'ordre europea d'arrest se celebri en neerlandès, atès que temen que els jutges flamencs siguin més favorables a la causa que els francòfons (la raó de la tria lingüística del president és més simple: el seu advocat és neerlandòfon). La Plataforma per la Llengua no pot fer altra cosa que condemnar aquest atac dels mitjans espanyols, inclosa la televisió pública estatal principal (TVE), contra la independència dels jutges belgues per motius de la llengua que parlen. A més, la Plataforma per la Llengua considera que l'actitud d'aquests mitjans revela una manera de pensar molt preocupant, la del supremacisme lingüístic del castellà i les seves institucions polítiques i judicials.

Com l'Estat espanyol, Bèlgica és un estat plurilingüe. Tanmateix, a diferència de l'Estat espanyol, Bèlgica és molt respectuosa amb les diferents comunitats lingüístiques: tant els francòfons com els neerlandòfons poden adreçar-se a les institucions de l'estat i interactuar-hi en la llengua pròpia, i ambdós idiomes gaudeixen del mateix grau d'oficialitat. Els ciutadans belgues poden triar quina llengua volen utilitzar al jutjat i en qualsevol altre espai públic, i cap membre d'una comunitat lingüística belga té l'obligació de comunicar-se amb les autoritats públiques en la llengua d'una altra. A Espanya passa exactament el contrari: l'espanyol és l'única llengua oficial en el pla estatal, i el català és només parcialment oficial en el territori propi i en allò que té relació amb les autoritats autonòmiques i locals. Els catalans no tenen el dret individual de comunicar-se en català amb les institucions que no es troben radicades en territori català, tot i que aquestes tenen autoritat sobre les seves vides. Com que el sistema judicial està centralitzat, l'espanyol és l'única llengua que tots els jutges tenen l'obligació de saber (també en territoris catalanoparlants) i són els ciutadans catalanoparlants els qui s'han d'adaptar a les necessitats dels jutges, i no pas al contrari, fet que representa una inversió perversa dels rols del ciutadà i el servidor públic.

El fet que Bèlgica i l'Estat espanyol siguin tan diferents pel que fa als drets lingüístics no és cap casualitat. Bèlgica és una democràcia avançada que posa un èmfasi especial en el plurilingüisme i la igualtat. L'Estat espanyol, en canvi, va sortir de la transició de la dictadura de Francisco Franco amb les elits i el sistema administratiu intactes. L'ordenament legal espanyol és molt nacionalista: la supremacia de l'espanyol es percep com un fet inevitable i els drets dels ciutadans i les minories nacionals es veuen com a secundaris. Aquest marc legal manté els catalans i les altres nacions minoritzades alienades de l'Estat, però alhora assegura l'adhesió de la major part de la població castellana, que constitueix una majoria de ciutadans. Òbviament, un sistema així no pot funcionar si els funcionaris no en comparteixen els principis rectors. Aquesta és la raó per la qual la desconfiança envers el sistema judicial és tan estesa entre les minories nacionals i també és el motiu pel qual la denúncia d'abusos lingüístics és tan constant, i alhora tan poc investigada i confrontada. Quan els mitjans espanyols es mostren suspicaços amb el fet que la justícia belga operi en neerlandès, bàsicament fan un exercici d'autoprojecció: admeten que el sistema judicial espanyol no és ni independent ni just amb els catalanoparlants.

Podeu llegir 22 casos de discriminació judicial contra parlants de català entre els anys 2007 i 2017. No és una llista exhaustiva molts casos no es denuncien públicament i moltes situacions de repressió de drets lingüístics es produeixen sense que hi hagi una agressió explícita. Tanmateix, els casos que presentem són prou significatius perquè un lector informat pugui fer-se una idea que la situació en què es troba la llengua catalana en el sistema judicial espanyol no és ni normal ni correcta.