Fa uns dies vam conèixer la proposició de Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Molts mitjans de comunicació han considerat que aquesta llei estableix un règim de cooficialitat entre el català i el castellà, a més de l'occità. Tanmateix, aquestes informacions són inexactes i necessiten ser matisades: la llei en cap cas transmet aquest missatge ni fixa cap llengua oficial.
En l'article 24, titulat 'Drets lingüístics', l'articulat regula que «totes les persones tenen dret a no ser discriminades per raons lingüístiques i a exercir el dret d'opció en relació amb les llengües catalana, aranesa i castellana, conforme amb allò que estableix la Llei 1/1998, de política lingüística i els drets que empara, així com la resta de drets lingüístics vigents en el moment de l'entrada en vigor d'aquesta Llei». Des de l'Àrea de Drets Lingüístics de la Plataforma per la Llengua, una vegada feta l'anàlisi més detallada de les previsions lingüístiques compreses en aquest projecte legislatiu, s'ha conclòs que aquesta previsió no referma el règim de cooficialitat, ni aposta per cap altra opció.
Cal tenir present que l'oficialitat té una dimensió més gran que no pas els drets individuals: condiciona el funcionament general de l'administració, crea el deure que el sector públic garanteixi l'ensenyament d'una llengua o la promogui, i té un fort component simbòlic que afecta la mateixa concepció de l'Estat. L'article 24 de la proposició de llei de transitorietat es centra només en els drets individuals, i molt concretament en el d'opció lingüística, «conforme amb allò que estableix la Llei 1/1998, de política lingüística». El dret d'opció lingüística significa que el ciutadà té el dret de comunicar-se amb l'administració en unes llengües determinades, i de ser-hi entès i atès. Aquest dret, en altres paraules, obliga l'administració a entendre i tenir la capacitat d'emprar determinades llengües, però no suposa cap obligació d'ús generalitzada, no genera cap efecte sobre l'ensenyament i no té cap component simbòlic. El dret d'opció lingüística en una llengua, doncs, no significa que sigui oficial. De fet, seria possible que aquest dret s'estengués a altres llengües.
També cal incidir en el fet que l'article 24 circumscriu els efectes de la llei de política lingüística de 1998 al dret d'opció lingüística, al de no ser discriminat per raó de llengua i a «la resta de drets lingüístics vigents». Així, la llei de transitorietat només referma el compromís amb els preceptes de la llei 1/1998 que fan referència als drets individuals, però no pas a d'altres com l'article 3, que recorda la cooficialitat del català amb el castellà, cooficialitat que de fet recull però que no pot establir, ja que ho fan l'Estatut de Catalunya i la constitució espanyola.
Alhora, cal reconèixer que, per bé que la Llei de transitorietat no referma el règim de cooficialitat, tampoc no el deroga. Cal tenir present que una vegada aprovada la Llei de transitorietat, totes les normes que no la contradiguin seguiran essent vigents fins que no les derogui el Parlament explícitament o implícita. És per aquesta raó que tot sembla indicar que el règim de cooficialitat entre el català i el castellà, a més de l'occità, es mantindrà fins, almenys, l'aprovació de la Constitució, moment en el qual es decidirà el model lingüístic definitiu per a la República. Tot i això, la nova norma suprema provisional estableix que les previsions que no hi figurin explícitament i les que no la contravinguin presents a les lleis orgàniques de l'Estat, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la constitució espanyola passaran a tenir el rang de llei ordinària. Això significa que si bé la Llei de transitorietat no deroga la cooficialitat, perquè no l'esmenta, el règim de bilingüisme oficial passa a tenir un rang inferior del que tenen els drets individuals esmentats a l'article 24 de la Llei de transitorietat, que passen a tenir la categoria de llei constitucional fins que no s'aprovi la constitució definitiva.
