A la pràctica, doncs, d'acord amb totes dues obligacions calia posar les inscripcions en català i en castellà (tot i que la Generalitat de Catalunya teòricament té les competències en aquest àmbit). El Tribunal Suprem ha avalat que l'única norma vàlida és l'espanyola i que el castellà ha de figurar de forma exclusiva.

Cal recordar que en aquest àmbit hi ha encara imposicions del castellà molt més dures. Com ja ha denunciat la Plataforma per la Llengua, la Llei 5/2014 de seguretat privada, aprovada pel Congrés de Diputats, estableix l'obligació de tenir coneixements de castellà com a requisit general per desenvolupar les funcions de seguretat privada. No preveu igualment que calgui saber català ni tan sols a Catalunya, Illes Balears o País Valencià i tampoc no s'ha desenvolupat cap llei autonòmica que hi obligui. De fet, en la primera Llei 23/1992 de seguretat privada això no era explícitament necessari. No fou fins a la modificació del 2007 que es va incloure aquesta obligació. Aquest mateix requisit també hi és al Reial decret 2364/1994 del reglament de la seguretat privada, encara vigent.

Consulteu les Balances Lingüístiques per conèixer el greuge normatiu entre català i  castellà a casa nostra.