Un dels barems d'assoliment de les transicions democràtiques és sens dubte la democratització de drets lingüístics amb l'assoliment de l'oficialitat d'estat per a totes les llengües mitjanes. Aquesta qüestió, prou discutida en els inicis de la transició espanyola, va ser finalment ajornada amb l'esperança d'una interpretació del text constitucional que pogués afavorir una proximitat pràctica a les democràcies occidentals que ja havien reformat les respectives constitucions.

Estats multilingües amb llengües mitjanes com Canadà, Finlàndia, Suïssa o Bèlgica -o Sudàfrica  amb la finalització de l'apartheid-  van fer oficials totes les llengües pròpies de les dimensions de la catalana al mateix nivell que la llengua tradicionalment imposada. L'Estat espanyol és una excepció dins la Unió Europea que consagra encara privilegis ja abolits a la resta d'Europa.

Malauradament, el text acordat pel PSOE ni tan sols esmenta aquesta situació de discriminació entre ciutadans en l'apartat de problemes del model actual (pàgina 4). Per bé que en el punt 20 de la pàgina 8 es fa referència a garantir el respecte a la diversitat, a l'apartat 25 (pàgina 10) encara reforça conceptes tan allunyats de la democràcia com que només hi ha llengües pròpies en algunes comunitats. Així, entén que el català és llengua pròpia de Catalunya però el castellà no ho és de Castella; en una actitud ja de principi de superioritat d'unes llengües, d'uns ciutadans, respecte dels altres, en tant que hi ha una llengua que va més enllà de ser pròpia d'uns territoris, el castellà, mentre la resta passen a una segona categoria de subordinació. Això va en contra de qualsevol principi moral, científic i acadèmic. Per descomptat, el to de tractament de llengua és també una conseqüència per a la no eliminació d'uns privilegis i d'una situació sense comparança a la resta de la Unió Europea.