Serà el primer acte -amenacen- d'una campanya de comunicació i accions jurídiques. Vet aquí la inconsistència, o bé/quan no es tracta de/ si és que no es tracta de la falsedat de les motivacions que esgrimeixen.

Un argumentari fal·laç.- En primer terme, l'informe gremial "Cruïlla econòmica i financera del sector del cinema davant la llei del cinema de Catalunya", que evidencia la crisi del sector i la disminució del nombre d'espectadors dels darrers anys, en barreja matusserament les causes reals (la crisi econòmica general, els canals digitals de cinema a la TV, els DVD, els reproductors blu-ray, els top manta i la pirateria, les pel·lícules que es baixen d'internet...) amb una altra disminució  que pressuposa que afectarien les sales amb l'aplicació de les previsions lingüístiques de la llei.

Fins ara la llengua no pot haver tingut pas cap influència en una davallada que és d'abast internacional. I la lògica fa pensar que l'arrelament de l'hàbit del castellà com a llengua del cinema es trencarà a mesura que n'augmenti l'oferta en català, tal com s'ha trencat a la televisió, a la ràdio i a la premsa escrita, tot i que d'aquesta n'hi ha força menys en català. La fal·làcia dels arguments d'aquests irats i gens catalanistes empresaris rau en la pretensió de generar la demanda sense l'existència d'oferta. Per això, per tal que el públic vagi canviant l'hàbit, la llei preveu un escalat de quatre anys fins arribar al 50%. I encara, per compensar de possibles minves els exhibidors, els garanteix ajuts per atendre la imminent reconversió tecnològica de les sales.

Dades incertes.- Ploren aquests empresaris i afirmen com a mal presagi que actualment les projeccions en llengua catalana recapten menys que les castellanes. No seria estrany atesa la llarga nit (la del franquisme i encara la de la transició ençà) que ha enquistat l'hàbit del castellà al cinema. Però això ja no és cert. Tot i la insignificància d'aquell 3% i que habitualment les versions catalanes van a parar a les sales més desavinents i a les menys comercials, segons dades oficials contrastades (que ha publicat la Plataforma per la Llengua), en els darrers anys la tendència s'ha invertit.

De la falsedat al desvergonyiment.- La fal·làcia del lema "Català i feina, sí; quotes i atur, no! Pel futur del cinema", que esgrimeixen els anuncis que els exhibidors publiquen a la premsa, no és menor que l'apocalipticisme del president del Gremi, Camilo Tarazón, quan diu: "No hi haurà cine en català perquè no hi haurà sales de cine". O el seu desvergonyiment quan afirma: "El mercat es reduirà, es prendrà al públic la capacitat d'elegir...". Sí. Ho han llegit bé: la capacitat d'elegir! La capacitat d'elegir, senyor Tarazón, ens la prenen vostès obligant-nos a veure tot el cinema parlat i massa poc subtitulat, però sempre en castellà. I encara més, ens la limiten també vostès i els distribuïdors, privant-nos del visionat d'una gran quantitat de films d'arreu del món, amplament reconeguts i premiats en festivals internacionals de primer rang, forçats a cedir les pantalles a subproductes made in USA com a contrapartida per poder-ne estrenar els seus hits, una pràctica monopolística denunciada mantes vegades, però sempre difícil de demostrar per la docilitat i la por de molts dels que ara -contra el català sí- gosen alçar la veu. Perquè, no ens enganyem! Al darrere d'aquest intent de xantatge del Gremi -que sortosament no representa ni molt menys la totalitat de les sales- hi ha les multinacionals, que corrompen el cinema i que indirectament o directa en controlen la producció, distribució i exhibició.

No tots, però, són iguals.- Vegin sinó el cas dels cinemes Verdi, que a través del seu responsable de programació han reconegut que els distribuïdors els han comunicat que si no tanquen com la resta de cinemes, no els facilitaran pel·lícules per estrenar. Què i qui amenaça de produir el tancament de sales? I com els Verdi, podem suposar que, a més dels no agremiats que no tanquin (i dels que ja han anunciat que no ho faran, com a Barcelona els Lauren, l'Alexandra, els Casablanca Kaplan i'Arenas), altres cadenes i sales independents sensibles al cinema com a cultura i que estan més oberts al cinema en català, com ho són els Renoir, el Mèliés i d'altres, no tancaran pas per convicció. Esperem que els resistents no es trobin amb piquets dels dos sindicats que vergonyosament es van afegir a la convocatòria del lockout. Que m'expliquin, sisplau, si creuen de debò que poden perillar llocs de treball per causa de la incorporació del català al cinema. Encara hi ha sectors, com ara la traducció, el doblatge i el subtitulat que en necessitaran més.

L'experiència en demostra la manca de voluntat.- Es queixen els del Gremi de l'obligatorietat i de les sancions que la llei contempla. Devia ser el 1999, l'anomenat decret Pujals establia un 25% de pel·lícules doblades o subtitulades en català, però arran d'una providència del TSJC no es podrien imposar sancions si s'incomplia, ja que no tenia rang de llei. Amb tot això, podia haver estat un avenç. Però amb el canvi de titular al departament de Cultura, només arribar, el nou conseller retirava el decret tot fiant el progrés en la introducció del català al cinema a la disposició i la bona voluntat  dels distribuïdors i exhibidors. Ja s'ha vist. Hem arribat al 3%.

De la demagògia a la realitat: tot és possible... si es vol.- Desraons al marge, quant al motiu que ara argüeixen a la seva publicitat ("Per denunciar que la nova llei reduirà el nombre de pel·lícules") no pot tenir una resposta més fàcil. Les solucions perquè les sales compleixin el percentatge del 50% -que, atenció, no s'exigeix fins al quart any de l'inici de l'aplicació de la llei- sense haver de reduir el nombre de pel·lícules en pantalla són ben senzilles: combinar les versions catalanes i les castellanes de cada títol en dies alterns o alternar-les al llarg de les sessions de cada dia (normalment quatre, tret que siguin pel·lícules de molt llarga durada). Aquest segon sistema sembla el més equitatiu pel que fa als divendres, dissabtes i diumenges, els dies de més afluència, tot i que caldria tenir cura que la versió catalana no quedés relegada tots tres dies a les sessions de menys afluència. I pel que fa a les sales que projectin en versió original subtitulada, a part d'aquests encara tenen un altre recurs, el doble subtitulat, ben habitual en països amb dues llengües oficials.

No hi valen excuses de mal pagador.- I quant als cinèfils i cineastes que, emparats en el purisme, tiren pilotes fora dient que res de doblatges, que tot en V.O., és clar que jo també m'hi apuntaria... sempre que quedi clar que els subtítols han de ser també en català, cosa que alguns s'obliden d'exigir. A més, però, siguem realistes: el cinema en V.O. subtitulada ho hauria de ser a tot l'Estat. Estem en condicions d'aconseguir-ho? Mentre a Espanya hi hagi doblatge al castellà, a Catalunya n'hi ha d'haver en català. Per molt que defensem el subtitulat, cal que diguem decididament prou a la discriminació. I -atenció! - per tal que les previsions lingüístiques de la llei del cinema de Catalunya arribin a aplicar-se, caldrà que la llei s'aprovi, que l'administració tingui cura de fer-la complir i -ja ho veuen- que des d'ara mateix els espectadors i les espectadores ho exigim de facto.