Fa poc, en una conferència a Manresa sobre l'etiquetatge de productes en català, un grup d'empresaris amb plena voluntat d'emprar-lo en llurs productes, manifestava la necessitat imperiosa d'una reglamentació que obligués a totes les empreses a etiquetar en català. Entre d'altres factors, la pressió de les distribuïdores i llur funcionament  feien imprescindible que el català fos obligatori per Llei, per tal que sigui una llengua d'ús normal en l'etiquetatge. Aquest sentiment és ben patent en moltes empreses catalanes, per les quals sens dubte, aquesta obligació representaria un avantatge competitiu substancial respecte a les empreses foranes poc implantades al país o no avesades al funcionament i coneixement lingüístic de la realitat social. Per altra banda, les grans multinacionals, si s'escaigués l'obligació, ja han mostrat la seva predisposició a acatar-la; així s'hi mostrava plenament disposat un alt directiu de Nestlé, per exemple, en un conegut programa de ràdio. Per descomptat el consumidor català cada cop més n'és un aferrissat avalador.

Recentment, ja poden consultar-se per Internet els treballs de la ponència redactora del nou Estatut de Catalunya en primera lectura. Hi són escrits els diversos articles, i, si és el cas, les al·legacions de cada grup parlamentari sobre l'article corresponent. En el capítol de Drets i deures lingüístics, article 16, s'esmenta:

"Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en la seva condició d'usuaris o consumidors de béns, productes i serveis. Les entitats i empreses amb domicili social a Catalunya i els establiments oberts al públic dins el seu territori queden subjectes al deure de disponibilitat lingüística en els termes establerts per la llei. També tenen el dret que les dades que figuren en l'etiquetatge, en l'embalatge i en les instruccions d'ús dels productes fabricats i distribuïts a Catalunya constin almenys en llengua catalana."

Per descomptat, els dos primers punts no aporten res de nou a la legislació vigent. Però el punt on volíem incidir és el darrer, el que fa referència a l'etiquetatge, on el redactat actual deixa en una situació de clara indefensió als ciutadans de Catalunya. A diferència de l'anterior punt, que parla del deure de les empreses, només s'esmenta el dret dels ciutadans, no aportant cap novetat respecte la Llei 3/1993, de 5 de març, de l'Estatut del consumidor (Article 26), aprovada fa més de 12 anys, on aquest dret ja està contemplat, i on en la mateixa Llei es dóna el termini d'un any (1994) per desenvolupar les mesures per aplicar aquest dret; cosa que 12 anys després encara no s'ha desenvolupat. Però és que, fins i tot, encara significa un retrocés respecte altres legislacions ja que restringeix el dret dels usuaris només per als productes fabricats a Catalunya, fet absolutament contraproduent per als consumidors catalans i per a les empreses amb voluntat d'introducció del català en llurs productes. En aquest sentit, pot generar un greuge comparatiu que perjudicaria a les empreses del país. Ens podríem trobar amb la situació paradoxal, per exemple, que una gran distribuïdora multinacional ideològicament reticent a la nostra llengua deixés de comprar productes fabricats a Catalunya per no etiquetar-los en català en la seva marca blanca.

Curiosament, però, en el redactat d'aquest escrit no hi ha cap esmena ni apunt de cap dels partits polítics. Ni ERC, CIU, ICV-EA, PSC-CpC o PP mostren cap desacord amb aquesta situació clara de discriminació del consumidor català. Cal que l'Estatut contempli el deure de les empreses d'etiquetar totes les informacions bàsiques en català de tots els productes distribuïts a Catalunya, es fabriquin on es fabriquin. Aquesta és només una de les mancances pel que fa a la llengua del nou projecte d'Estatut que evidentment cal que sigui esmenat. El nostre idioma no ha d'ésser menystingut i cal mesurar i atendre les conseqüències per tal de no hipotecar el futur de la nostra llengua, tant en els propers anys com molt més enllà.