He de dir que qualsevol persona podria entendre la preocupació de Rajoy pel castellà, de nou explicitada amb la proposta d'assegurar per Llei que es pugui ensenyar en castellà en qualsevol nivell del sistema educatiu. No vull pensar que aquesta proposta respon a la voluntat de transmetre una visió falsa de la realitat lingüística de les comunitats que no són de parla castellana i d'emmetzinar, amb afirmacions que pressuposen mentides, la visió que de la resta de l'Estat en puguin tenir. Seria indigne de qualsevol persona, i molt més d'un reiterat candidat a la presidència del govern espanyol.  

Si Rajoy ha fet aquesta proposta deu ser perquè, consultant dades estadístiques sobre la situació lingüística als distintes territoris de l'Estat, ha vist que, per exemple, a les Illes Balears, entre els joves que l'any 2003 tenien de 15 a 29 anys, n'hi ha un 20% que no sap parlar en castellà i que un 23% no el sap escriure (o que només un 33% diu tenir-lo com a llengua habitual, que sols un 28% l'usa sempre a casa i que únicament un 22% diuen utilitzar-lo per adreçar-se a un desconegut; o que el 81%, quan s'adrecen en català a una persona que els contesta en castellà, continuen parlant en català). D'aquesta manera podem entendre el seu neguit. I, aquest neguit, encara s'explica més si tenim en compte que les dades de les Balears, en molts d'aspectes, són paral·leles a les que tenim de Catalunya o del (amb permís de Camps) País Valencià.

Però, si Rajoy ha llegit aquestes dades, ha estat que ho ha mirat malament i s'ha equivocat de columna. Aquestes dades, no es refereixen al castellà a les Illes Balears, sinó al català.

Tal volta l'exaltació d'esperit que li deu produir la proximitat del 20-N li enterboleix la vista i li provoca reaccions tan, des de qualsevol punt de vista responsable, inexplicables.

La seva proposta, si es dugués a terme, es carregaria l'opció, tan raonable com coneguda, que es va adoptar a Catalunya i a les Illes Balears de no fomentar, a través de l'escola, la segregació dels escolars per raons lingüístiques. Per això es va promoure que, en acabar l'ensenyament obligatori, els estudiants haurien de saber i poder usar amb fluïdesa el català i el castellà. Després d'anys d'incorporació de les dues llengües oficials al sistema escolar d'aquestes comunitats, s'ha demostrat reiteradament que el model més efectiu per a garantir que els alumnes esdevinguin capaços d'usar les dues llengües és el que prioritza l'ús del català com a llengua vehicular (de manera exclusiva o molt majoritària). Els models que igualen la presència de les dues llengües o que situen per davall la del català, fracassen en la voluntat de biligüitzar efectivament els alumnes. L'explicació d'aquest desajust entre el model lingüístic escolar i els resultats, és fàcil explicar, si es té en compte que l'adquisició lingüística no depèn, ni de lluny, en exclusiva a l'entorn escolar i que el desequilibri a favor del castellà fora de l'escola és tan fort que l'escola, sola, no pot neutralitzar.

És difícil de creure que un aspirant a president de Govern, en una època en què el poliglotisme és vist per tothom com un avantatge personal, vulgui promoure un model educatiu que afavoreixi o condemni una part dels alumnes a continuar essent monolingües dins un entorn en què hi ha més d'una llengua oficial. El PP deu ser partidari que els infants dels territoris en què, a part del castellà, hi ha una altra llengua oficial puguin usar-les totes dues amb un nivell prou fluid i correcte. Si no és que, en la promoció del monolingüisme, hi veu un privilegi d'una part de la societat sobre l'altra; la qual cosa seria molt lletja atenent que, aquest privilegi, només es pot basar en el --gens justificable-- reconeixement de dues classes de ciutadans: els de primera (els castellanoparlants) i els de segona (els altres).

El senyor Rajoy, si no anàs tan lluny d'osques, entendria que la preocupació que hi ha en algunes comunitats de compatibilitzar l'aprenentatge efectiu de les dues llengües oficials amb la recuperació de l'ús social de la llengua pròpia del territori, és tan justificable com si les comunitats escolars de Madrid o d'Extremadura volguessin prendre mesures a causa que el (des)coneixement i manca d'ús del castellà en el seu territori tingués les xifres a què ens hem referit abans. En aquest cas, entendria, com deia al principi, i compartiria la seva preocupació. La proposta, de fomentar dos models d'escola, és comparable a la que algú, disconforme que el castellà sigui la llengua vehicular de les escoles de Madrid o d'Extremadura, pogués fer, en sentit contrari, en relació amb el sistema escolar d'aquestes dues comunitats.