L'altre dia, en el programa "Problemes domèstics" de Catalunya Ràdio, el president José Montilla responia la pregunta d'una oient sobre el cinema en català afirmant que calia incentivar l'ús social del català, i afegia, "cal també que la societat catalana sigui una mica més militant i a l'hora de la veritat vagi a veure pel·lícules en català, compri llibres en català, tot i que la veritat és que de llibres se'n venen bastants, i es llegeixi més la premsa en català".

Hi ha una part amb la que hi podem estar plenament d'acord: si els ciutadans actuem pensant en afavorir el català, l'entorn empresarial molt probablement ho tindrà present a l'hora de dissenyar les seves estratègies comercials, tal i com s'ha manifestat en nombroses ocasions. Dit això, no hem de perdre de vista de qui i des d'on surten afirmacions com aquestes, perquè se'n pot fer una lectura entre línies: es tracta del president d'un govern el qual té la principal responsabilitat en la regulació de determinats drets, entre ells, els lingüístics.

Per tant, tenint en compte qui ha pronunciat aquestes paraules, no podem obviar la trampa que s'hi amaga al darrera. Perquè, en realitat, el què ens plantegen és una espècie de món al revés. Per fer-ho clar, podem practicar l'exercici d'extrapolar aquesta resposta en altres qüestions que afecten la vida quotidiana dels ciutadans. Imaginem-nos que enlloc de la llengua d'ús, s'estigués fent referència a la circulació a les carreteres; la proposta del president, seguint el seu esquema de resposta anterior, vindria a ser: "nosaltres no multarem a ningú per córrer sobre els límits de velocitat o conduir begut; la mateixa societat catalana, en aquest cas, els familiars i tots aquells que van al mateix cotxe dels conductors infractors, cal que siguin més militants i que a l'hora de la veritat es neguin a pujar-hi o en tot cas insistir perquè no beguin ni corrin tant". Creieu possible escoltar algun dia en Montilla fent aquest tipus de declaracions?. Un altre exemple, ara en l'àmbit de la restauració: imagineu-vos que per implantar espais sense fum, demanés als ciutadans "que siguin més militants i només consumeixin als bars i restaurants nets de fum, per així crear una demanda en el sector de la restauració..."; i així podríem continuar amb altres casos similars. Si bé cada persona pot escollir comportar-se pensant sempre en millorar la realitat que l'envolta, és evident que el model de la militància no és pas el què el govern posa en pràctica alhora de gestionar qüestions on els drets dels ciutadans hi estan en joc.

Per tant, malgrat és molt lloable l'exemple del militant lingüista, tornem a fer-li la pregunta: quines mesures i recursos desenvoluparà el govern per regular la nostra llengua en àmbits com el cinema, els llibres o l'etiquetatge? (mentre es rumia la resposta, president, no pateixi que aniré a fer quilòmetres per veure una pel·lícula en català, afegiré més diners per tenir la versió catalana d'un llibre i deixaré de comprar determinades marques de productes perquè no les trobo en català...)