Ptolomeu explicava -i l'Església oficial imposava- que la Terra era el centre de l'univers. Galileu, científic perseguit i sotmès a tortura, va defensar les idees de Copèrnic conforme el Sol era el centre de l'Univers i la Terra girava al seu voltant. Segles després la ciència s'imposà i avui sabem que Galileu tenia raó i que a l'univers, a més, llueixen més sols que no pas el nostre.
Igual com l'Univers no gira al voltant de la Terra, les llengües a l'Estat espanyol tampoc no giren al voltant del castellà per molt que sigui la llengua constitucionalment comuna. Valgui aquesta imatge, cisada del llibre de Jesús Tusón "Mal de llengües" (1988), per parlar de dues afirmacions molt recents de polítics sobre el català.
Rosa Díez i José Bono han obert una croada contra el català que recorda molt l'immobilisme de la Inquisició, basada en judicis de valor fets des de la ignorància volguda i des del fanatisme. Quan Díez pregona que el castellà és una llengua més rica que el català cau en el mateix prejudici que el Tercer Reich quan afirmava que l'alemany era la llengua més musical de món. Aquest és un tipus de discurs ben identificat per la teoria lingüística i que té els fonaments en la percepció subjectiva de qui domina una llengua i en desconeix, amb acomplexament, les altres.
Igualment quan Bono diu que no permetrà l'ús del català ni de les altres llengües de l'Estat al Senat cau en la manifestació racista, que afecta tant la llengua com els seus parlants, de considerar el castellà més apte que el català per als usos governamentals.
Llavors em pregunto, estem al Segle XXI o ens hem traslladat als temps d'abans de Rousseau en què les llengües es diferenciaven per si eren masculines o femenines, aptes o no aptes per a la ciència, la poesia o la Cort? Si us plau, prou de judicis emesos des de la desviació, la negació i el maniqueisme. La diversitat cultural i lingüística de l'Estat és una riquesa i no és pas una complicació ni un mal a eradicar com aquestes postures xovinistes de persones acomodades en el monolingüisme ens volen fer creure.
El català és un llengua sense estat a la UE però que pertany a un Estat que ha de ser respectuós amb la seva pluralitat. És més, cal tenir present en tot moment que en aquesta situació el català mai no serà una llengua plenament reconeguda per les institucions europees si no ho és prèviament per l'Estat espanyol, o bé de retruc si Andorra finalment s'integra als estats de la Unió. A Catalunya som responsables, per exemple, de garantir l'ús del català com a llengua pròpia de les nostres administracions o de mantenir un model educatiu de cohesió amb el català com a llengua vehicular; però no en som, en canvi, de lligar el coneixement de la llengua als permisos permanents de residència, ni tampoc som lliures per fer-nos sentir ni respectar en les cambres estatals de representació democràtica.
Per això, Galileu, si us plau baixa! Davant del neocentralisme espanyol expansiu, davant l'Europa dels estats, la llengua catalana et necessita.