Quan fa deu anys vaig arribar al Principat, concretament a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar Sociologia, em vaig trobar amb companys i companyes de diversos orígens i amb diferents llengües primeres. Es tractava, doncs, de definir quina seria la llengua comuna per comunicar-nos-hi. He de dir que vaig tenir la gran fortuna de què el grup amb qui vaig fer més pinya era catalanoparlant i, a més, amb una gran riquesa de variants dialectals, la qual cosa no només em va ajudar a aprendre la llengua, sinó també a familiaritzar-me des de bon començament amb els diferents trets dialectals. No explico res de nou si us dic que les persones d'aquest grup quan s'havien d'adreçar a mi ho feien en castellà; fins i tot algunes d'elles amb gran dificultats (em recordo ara de la Cecília d'El Perelló o la Cati de Manacor). Però entre les poques classes que s'impartien a la universitat en català i les seves converses, a poc a poc, vaig poder familiaritzar-me amb la llengua, fins que una mica més tard, i també amb l'ajuda dels cursos del Consorci de Normalització Lingüística, vaig arribar a poder parlar català amb certa fluïdesa i correcció.

Durant uns anys vaig ser una d'aquestes persones privilegiades que podia amb certa normalitat viure en català; si bé és cert que encara queden àmbits com la universitat, el cinema, els mitjans de comunicació... que ens ho posen molt difícil.

Ha estat ara, quan he canviat d'universitat, quan veritablement se m'ha fet impossible viure en català. Treballo en un institut de recerca d'una universitat catalana o els meus companys i les meves companyes provenen de totes les parts del món i on la llengua comuna és l'anglès. En els dos anys i mig que porto en aquesta feina he vist arribar a molts i moltes i us puc dir que no són pocs i poques els/les que continuen comunicant-se amb la gent del país en anglès. En altres casos, he pogut anar veient com el seu castellà anava millorant. Però en cap cas he observat com algunes de les persones que hi arribaven anaven aprenent el català, i tant fa que vinguessin d'altres zones de l'Estat espanyol, de Llatinoamèrica, o de Turquia. Si una institució tan rellevant com una universitat catalana no pot o no sap transmetre als seus i a les seves alumnes i treballadors i treballadores que la llengua comuna de comunicació ha de ser el català, què podem fer les persones individualment en la nostra vida quotidiana?