Després de més de 30 anys de la fi del règim franquista, l'estructura de l'Estat, amb el suport legal de la Constitució, continua consagrant uns privilegis a la comunitat lingüística castellana per damunt de les altres comunitats lingüístiques, en contra dels principis d'igualtat de tots els ciutadans davant de l'Estat. Els processos de transició democràtica en les societats avançades han "democratitzat" també el reconeixement equitatiu dels ciutadans davant de l'Estat pel que fa a la llengua, de manera inequívoca en tots els àmbits, inclòs el socioeconòmic quan el gruix poblacional i econòmic ho permetia, condició que el català supera en escreix en referència a la resta de casos comparables. Així la supremacia lingüística d'una suposada llengua comuna o franca a Bèlgica, el francès, respecte el neerlandès o l'alemany, va evolucionar al llarg del segle XX vers un model propi de les societats avançades i d'acord al principi d'igualtat dels ciutadans que culminaria el 1962. El Canadà ja el 1867 s'avançava en un reconeixement en matèria de no privilegis lingüístics segons comunitats i consolidava la igualtat lingüística plena entre anglès i francès el 1982. En un exemple més recent i propi de les transicions democràtiques la fi de l'Apartheid sud-africà amb la nova Constitució del 1996 va reconèixer 11 llengües oficials de l'Estat i les diferents llengües minoritàries. En d'altres casos la democratització dels estats ha anat acompanyada de processos de modificació de fronteres que han garantit el reconeixement de les llengües. I fins i tot en països de colonització recent les incipients democràcies prenen mesures per pal·liar l'hegemonia d'un poble o ètnia per damunt dels altres, tot reconeixent per exemple com a llengua oficial una que no formi part de cap dels grups majoritaris. Les formes són diverses, però certament la situació excepcional de l'Estat espanyol és vergonyosa. Sorprenentment la Constitució espanyola perpetua encara els privilegis de la llengua castellana per sobre de les altres. Per bé hi ha altres llegües pròpies europees menys reconegudes que la nostra, no hi ha dins la Unió Europea, ni dins el context de països democràtics desenvolupats, una llengua pròpia tan parlada i tan coneguda a nivell escrit i oral com el català que no sigui oficial a l'Estat en les mateixes condicions que les altres llengües plenament oficials d'aquest.
Per exercir els propis drets davant de l'Estat cal de manera indispensable el coneixement del castellà, drets que no es poden exercir plenament amb el coneixement del català. S'esdevé un "racisme lingüístic", amb l'agreujant de la "trampa" de la conversió a través del coneixement del castellà. Com si només l'oportunitat de l'accés al "mitjà oficial" ja avala l'exercici dels drets. El coneixement del castellà, no esdevé, doncs, com hauria de ser, una eina al servei de les capacitats comunicatives d'una altra llengua, de l'apropament d'una altra cultura i entesa de la diversitat lingüística, sinó el canal indispensable per exercir plenament els drets com a ciutadà, usuari i consumidor, que es neguen per la Constitució en igualtat de condicions pel que fa a les altres llengües i que es perpetuen constantment en les disposicions i actuacions de l'Estat que se'n deriven (com les 150 normatives que imposen únicament el castellà en l'etiquetatge de productes de tot tipus).
El criteri de majoria - d'ètnia majoritària- que justifica la superioritat d'una llengua respecte a les altres, imposa també un bilingüisme asimètric exclusiu de les comunitats on hi ha d'altres llengües pròpies. Es dóna la paradoxa que no només és inexistent el plurilingüisme oficial de l'Estat, sinó que, per assegurar l'hegemonia i la superioritat d'una llengua, només els ciutadans i ciutadanes d'altres llengües estan sotmesos al règim oficial bilingüe.