Sigui com sigui, l'actitud de canviar de llengua afecta negativament les possibilitats de les persones nouvingudes. Amb aquest hàbit lingüístic privem els nous catalans i catalanes d'accedir al nostre àmbit cultural, posant la barrera més severa perquè deixin de ser estrangers a casa nostra: la llengua.

Molts cops m'han fet comentaris del tipus que la llengua i cultura catalanes estan en perill per culpa dels "immigrants" (sisplau, eliminem d'una vegada aquesta paraula), comentaris que moltes vegades m'han vingut d'amics amb els quals he compartit estones als bars i he comprovat, amb perplexitat, com demanaven un café con leche perquè la cambrera els semblava que era sud-americana.

Com ja he comentat en algun altre article, res no ens ha de fer pensar que el nostre interlocutor no entén el català (segons dades estadístiques, el percentatge de persones que viu a Catalunya i no entén el català és baixíssim). A més, hi ha també dades que ens indiquen que els nouvinguts tenen la voluntat d'aprendre'l: el nombre de persones d'origen estranger inscrites als cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística, per exemple, no para d'augmentar any rere any.

Així, ens trobem amb la paradoxa que a "aquestes persones que posen en perill la nostra llengua" (malgrat que demostren que la volen aprendre) els passa que quan surten al carrer la gent els l'amaga, «com si fos un tresor que no es pogués compartir». M'ho diu l'Oumar, periodista d'origen senegalès, que parla set idiomes i que és director d'una revista adreçada als catalans d'origen africà: «jo vaig tenir la sort que un company de feina, des del primer dia, em va parlar en català. Gràcies a ell l'he pogut aprendre i practicar-lo, i ara fins i tot l'he incorporat a la meva revista». L'Oumar va estar de sort. No així l'Elsa, catalana d'origen bolivià, que més d'alguna vegada m'ha dit que no parla en català perquè no pot fer-lo servir amb ningú. No cal dir que les seves possibilitats de progressar a Catalunya es veuen seriosament afectades per culpa de l'actitud discriminatòria de molts catalans: aquests, en amagar-li la llengua (potser perquè té la pell més fosca, potser perquè els deu semblar que no és prou intel·ligent) impedeixen que l'aprengui i, per tant, que la pugui utilitzar, per exemple, per millorar laboralment (recordeu que saber el català és imprescindible per accedir a moltes feines i que, en qualsevol cas, és un mèrit que moltes vegades es té en compte).

Mireu, jo em proposo un objectiu per al 2008: mantenir-me fidel a la meva llengua, no fer-li més el salt. No ho faig pel català. Ho faig per als qui arriben a casa nostra, com una mostra de la voluntat que tenim els catalans d'acollir-los (no ens vantem, tot sovint, que Catalunya té aquesta virtut?). Si feu com jo, i parleu sempre i amb tothom en català, fareu saber al vostre interlocutor que el considereu com un dels nostres, i que voleu que participi, en igualtat de condicions, en la construcció d'una societat més oberta, justa i inclusiva