La majoria dels metges, un cop graduats, s'adhereixen al conegut com a «jurament hipocràtic» i juren complir una promesa que entén que «la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament», que «no tractam símptomes, sinó persones malaltes» o que són «un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren». És obvi, idò, que el personal sanitari ha de tractar bé els pacients, per a la qual cosa, primer, els han d'entendre.
Tots hem sentit qualque vegada que «els idiomes no salven vides», com defensa la consellera de Salut. Tanmateix, més enllà de les creences i els mites, ningú no pot qüestionar que la llengua que fa servir el personal sanitari amb el pacient és fonamental per a garantir una bona comunicació i establir el vincle professional-pacient necessari. Altrament, seria com anar al manescal.
Es tracta, per tant, d'una qüestió d'ètica professional i de qualitat. No podem parlar d'una sanitat digna si no tenim en compte el pacient, que és qui es troba en una situació de vulnerabilitat. Entendre'l en la llengua que triï -sobretot si és l'oficial i patrimonial d'aquesta terra- és fonamental per a tractar-lo com toca. De fet, que un sanitari no entengui el pacient pot donar lloc a un diagnòstic erroni, com considerar que un malalt d'Alzheimer es troba en una fase més avançada o que un infant té problemes de comprensió. És una temeritat que el personal sanitari posi en risc un pacient i que discrimini un ciutadà perquè no l'entén.
Per a alguns, però, això és una exageració, atès que «tothom sap castellà». En qualsevol cas, saber castellà -o anglès- no es contradiu amb el fet que el pacient s'expressi amb més comoditat, fluïdesa i rapidesa mental en la seva llengua. Sobretot quan té tot el dret de fer-ho, perquè ningú pot discriminar un ciutadà per parlar català, llengua pròpia i oficial de les Illes Balears.
I que no ens enganin, el requisit lingüístic no és un problema ni una barrera. És ben habitual arreu del món exigir el coneixement de la llengua oficial d'un territori a qualsevol servidor públic, excepte en casos extrems com una catàstrofe o una guerra. Espanya mateix exigeix el B2 de castellà a qualsevol professional que vulgui exercir al sistema de salut estatal. Al cap i a la fi, les llengües s'aprenen i aprendre català no és una fita gaire complicada si algú ja sap castellà.
Dit això, si realment la manca de professionals sanitaris és per mor de l'idioma -cosa que ha negat el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears-, com així el Govern no és capaç de quantificar el nombre de metges que han deixat de venir a Balears per mor del requisit lingüístic? O per què a Madrid es troben amb el mateix problema? Sembla més aviat que el Govern vulgui amagar el problema real -l'habitatge i el cost de vida desmesurat- amb mesures impopulars que sempre van en contra dels més vulnerables, com ja va fer el Govern anterior en eximir del requisit algunes categories professionals. L'únic que s'aconseguirà eliminant el requisit lingüístic és que la salut i la vida dels catalanoparlants se situï per sota de la salut i la vida dels castellanoparlants. Com sempre, els castellanolingües tenen garantits els seus privilegis, mentre que els catalanolingües hem de conformar-nos a ser uns ciutadans de segona.
