La notícia que el ministre Albares ha demanat per carta al Consell de la UE «la inclusió» del català al Reglament n. 1 de 1958 (que estableix quines són les llengües oficials i de treball de la UE) és bona. És el primer pas per aconseguir el que reclamem al Govern espanyol que faci: el català, 25a llengua oficial de la UE.
No obstant, cal ser prudents amb l'anunci. D'entrada, perquè això és únicament la carta enviada al Consell. Des de Plataforma per la Llengua demanem al Govern espanyol que publiqui abans de final de mes el memoràndum en què detallarà el contingut de la seva sol·licitud i que hauria de deixar clar que el que demana és la incorporació del català al llistat de llengües de l'article 1 del Reglament, i res més que això. Ho advertim perquè quan el Govern de Zapatero va demanar un estatus a mig camí entre l'oficialitat i el no-reconeixement, va intentar regular-lo a través del mateix Reglament. Cal evitar temptacions similars. En qualsevol cas, ahir el ministre Albares va declarar que sol·licitarien l'oficialitat i no una altra cosa, i això seria nou i és el que volem.
En segon lloc, també és necessari ser prudents perquè l'oficialitat del català s'ha d'acceptar per unanimitat. Hi ha qui planteja que França pot ser un escull. Que no ho sigui és responsabilitat del Govern espanyol. Els Estats negocien i intercanvien cartes en funció dels seus interessos, i si França planteja contrapartides elevades, és a Espanya a qui li correspon negociar hàbilment, tal com faria si fos el castellà el que en depengués. Més difícil era assolir un acord per als fons europeus de recuperació i, ja que la voluntat política era real, es va arribar. Espanya té ara una força negociadora superior a l'habitual perquè ostenta la presidència de la UE, per la qual cosa des de Plataforma per la Llengua fem campanya perquè s'aprofiti aquesta oportunitat.
Possibles reticències
Finalment, cal ser prudents perquè desconeixem com podrien aparèixer les reticències de tercers. En cas que el Consell adduís impediments legals -per exemple, afirmant que només poden ser llengües oficials les esmentades a l'article 55.1 del Tractat de la UE- Espanya hauria de portar aquesta resposta al TJUE, que és la institució competent per interpretar les normes europees. Juristes catalans i estrangers que han estudiat la qüestió consideren que no existeix base legal per sostenir aquest posicionament i que, en tot cas, es basaria en una interpretació restrictiva del règim lingüístic europeu.
Així mateix, també podrien aparèixer dificultats en forma de períodes transitoris llargs (com va passar en el cas de l'irlandès) o que no exigissin únicament el pas del temps -sinó més condicions- per decaure. Cal estar atents a tot això.
I, ¿per què hauríem de celebrar la consecució de l'oficialitat? Sobretot perquè té conseqüències reals. Molta normativa europea exigeix que determinades coses es facin en llengües oficials. Per exemple, en l'etiquetatge de productes sanitaris o alimentaris. Amb l'oficialitat podrem exigir que les grans marques de iogurts o cereals que tots tenim al cap etiquetin -també- en català. Per estrany que això ens sembli, és una cosa perfectament normal en països respectuosos amb la seva diversitat interna, com a Suïssa, on grans cadenes com Migros etiqueten en francès, alemany i italià. Cal recordar que el Codi de Consum ha passat ja pel sedàs del TC i l'únic escull per a la seva aplicació plena és l'oficialitat.
Més útil i necessària
L'oficialitat implicarà més coses. Sense anar més lluny, els procediments judicials que arribin a Europa podran estar en català, i els textos legals europeus hauran de traduir-se al català. Així mateix, saber català passarà a ser un mèrit en la funció pública europea. Això és important no només per la presència pública de la llengua, la seva projecció i el seu prestigi, sinó també perquè la fa més útil i necessària, i estreny el vincle entre el seu coneixement i l'ascensor social.
Per tot això, aquest hauria de ser un objectiu compartit per tots els que volem que el català encari amb més garanties el repte de la globalització. És una aspiració que enforteix el principi europeu del multilingüisme i no resta espai a cap altre idioma. És un èxit realista i fructífer al qual podem arribar en un espai relativament curt de temps. Donem-li la importància que mereix.
