"En nuestra tierra la cooficialidad lingüística nunca nos ha acomplejado, siempre ha sido un motivo de orgullo", deia Isabel Bonig el passat maig en un acte a Alacant. I afegia: "Cuando gobernemos eliminaremos el requisito lingüístico para el ingreso en la función pública". I tot el públic de l'acte es va alçar a aplaudir. Deu ser això estar orgullós de la cooficialitat? Eliminar la capacitat dels ciutadans d'escollir amb quina llengua es dirigeixen a l'administració? Fer que una llengua segur que es parle entre els treballadors públics, mentre que l'altra, només, entre aquells que casualment la coneguen? Això no és orgull: això es diu supremacisme lingüístic.
Perquè entenguem millor per què és necessari la competència lingüística, els explicaré un cas recent. El passat 28 d'agost, Lorena, una dona embarassada de 30 setmanes, va anar a la visita que tenia amb la seua ginecòloga al Centre de Salut Joan Llorens (València). Quan Lorena va dir que es trobava "bé, excepte l'hèrnia umbilical", la metgessa la va tallar: "Hable en castellano". Fins i tot, va tractar la pacient de prepotent per negar-se a canviar de llengua, tot i que en cap moment va exigir que la doctora li parlara en valencià. "La paciente se niega a hablar en castellano, no la entiendo, se comporta de manera prepotente". Realment, una persona tan qualificada com una ginecòloga no pot entendre una expressió com "bé, excepte l'hèrnia umbilical"? O potser és una mostra d'aquesta percepció que el valencià és una llengua de segona, que no té el dret de ser parlada en qualsevol ocasió? En aquest cas, el simple "orgull de la cooficialitat", com diria Bonig, no ha donat cap dret al valencià.
Alguna cosa profundament injusta passa al País Valencià quan l'ús de la llengua pròpia no és normal i generalitzat en la màxima institució de l'autogovern valencià.
Ara mateix, segons la Llei d'ús i ensenyament, del 1983, els valencians i valencianes tenim el dret a dirigir-nos a l'Administració en qualsevol de les dues llengües oficials, i a rebre la resposta en la mateixa llengua que hem usat. Explique'm, senyora Bonig, com fem complir aquesta llei si els treballadors públics no tenen per què saber una d'aquestes dues llengües oficials? Si les dues llengües són oficials, si són igual d'importants, i si la cooficialitat és un motiu d'orgull, per què recentment ha assegurat, senyora Bonig, que si tornen a governar eliminaran qualsevol tipus de competència lingüística?
La promoció del valencià és una resposta a la desigualtat social que viu la llengua. És el dret que tenim els valencianoparlants a poder-lo utilitzar sempre que ho creguem. I aquest dret ha de ser reconegut també en la legislació. Ara, al govern del Botànic li toca ser valent i defensar la competència lingüística a tota l'administració autonòmica. Sense excepcions d'entrada, no com apuntava la consellera de Justícia fa uns dies a À Punt Directe. Aprovar-la, defensar-la, i fer-ho ja. Van tres anys tard.
Cal defensar, també, els drets dels valencianoparlants. Perquè només amb la competència lingüística en valencià evitarem qualsevol discriminació i els valencians i valencianes podrem ser lliures de parlar la nostra llengua sense coaccions. I això sí, senyora Bonig, serà un motiu d'orgull.
