L'Estat espanyol es troba molt lluny de ser homologable a les democràcies liberals occidentals avançades. Com cada dia és més evident, les institucions, els principals partits i la cultura política espanyola en general tenen greus dificultats per gestionar les diferències polítiques des de la democràcia, la separació de poders, la seguretat jurídica i el respecte pels drets civils i pels adversaris polítics. Aquesta manera d'actuar, de tints autoritaris, també és present en la gestió de les llengües. Això és així des de fa molt de temps, però ho hem pogut constar novament aquest mes de maig en la presa de possessió dels nous senadors de designació autonòmica, quan el president del Senat Pío García-Escudero i els representants del Partit Popular en aquesta cambra legislativa han humiliat la senadora d'Esquerra Republicana Mirella Cortès pel fet d'utilitzar el català en la promesa del càrrec.
A l'Estat espanyol hi conviuen mitja dotzena de comunitats lingüístiques que podríem qualificar d'autòctones. En contraposició als grups immigrats, es tracta de poblacions que han viscut en uns territoris concrets durant segles parlant una llengua determinada, molt abans de la creació de l'Estat. Parlen idiomes que podríem anomenar patrimonials: el castellà, el català, el basc, el gallec, l'asturià, l'aragonès i l'occità-aranès. Els països multilingües amb democràcies sòlides i un concepte sòlid de la justícia intenten tractar les diferents comunitats lingüístiques autòctones amb el mateix respecte: així ho fan el Canadà, Bèlgica i Suïssa. En aquests països, les diferents llengües són oficials als seus territoris respectius i en el pla estatal totes comparteixen un estatus d'igualtat (amb algun matís en el cas suís). A l'Estat espanyol és just al contrari: una sola de les llengües autòctones és oficial a tot arreu i a tots els nivells i la resta ho poden ser únicament als seus territoris i en l'administració regional, sovint amb limitacions clares. Aquest ordenament anormal es deriva del fet que les institucions espanyoles mai no han fet una ruptura clara amb el nacionalisme d'Estat que va gestar-se al segle XIX i es va fer fort amb les dictadures del segle XX. Aquest nacionalisme espanyol d'Estat exalta una sola de les llengües patrimonials, la castellana, i la presenta com un idioma «comú» de tothom, obviant que fins recentment fora del seu territori tradicional només la parlaven algunes capes privilegiades de la població i que actualment només és conegut per tothom perquè la legislació ho imposa. Tot i que el castellà segueix essent la llengua materna només d'una part, aquest nacionalisme d'Estat aspira a la uniformitat lingüística i a l'assimilació dels grups lingüístics convertits en secundaris.
És en aquest context que s'ha d'entendre l'episodi lamentable protagonitzat pel president del Senat espanyol i per molts senadors del PP en la presa de possessió de l'acta de Mirella Cortès. Pío García-Escudero i els representants del PP van interrompre fins a quatre vegades Cortès perquè va intentar fer la promesa del càrrec en català, García-Escudero ordenant-li displicentment que ho fes en castellà i els altres esbroncant-la i insultant-la des dels seus seients. El president del Senat va arribar a etzibar a Cortès que si parlava en català ell no podia donar per acatada la Constitució, paraules que van merèixer una ovació del grup del PP. El missatge transmetia que només es podria representar la ciutadania en castellà. Finalment, davant de la pressió i l'escarni, Cortès va accedir a utilitzar el castellà, fet que va merèixer un sarcasme final de García-Escudero: «ha costao [sic]».
Cada any la Plataforma per la Llengua presenta un report que recull els casos de discriminacions lingüístiques de funcionaris estatals contra parlants de català. Es tracta de vexacions, agressions verbals, menyspreus, insults i, de vegades, també agressions físiques. Un problema habitual és que aquests comportaments xenòfobs contra els catalanoparlants i la seva llengua per part de l'administració espanyola són sovint negats i relativitzats pels partits i mitjans afins al nacionalisme espanyol. La virtut del cas de García-Escudero i el grup del Partit Popular al Senat és que és públic i n'existeix una gravació que tothom pot consultar.
Una de les funcions principals de la Plataforma per la Llengua és lluitar contra aquesta realitat. Dins de l'ampli ventall d'activitats de la Plataforma per la Llengua hi ha la crítica a la legislació antiigualitària que aproven grups com el del PP i la denúncia pública dels casos de discriminació com el protagonitzat per García-Escudero i el mateix PP. A més de l'informe sobre les discriminacions, cada any publiquem un report sobre la legislació impositiva del castellà que aproven cada any el parlament i el govern espanyols i les institucions de la Unió Europea (en el cas europeu, per motiu del vet espanyol a l'oficialitat del català). Sigui quin sigui el camí que políticament emprengui Catalunya (el de la independència o el de romandre a l'Estat espanyol), la Plataforma per la Llengua seguirà combatent la discriminació i relegació que pateixin els catalanoparlants a Espanya, ja sigui aquesta discriminació de caire legal o extralegal.
