El proppassat 28 de gener, Isona Passola obria el seu parlament a la gala del 10è aniversari dels Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, que presideix, amb unes paraules pronunciades per Antoni Gaudí referides a la detenció de què fou objecte a la manifestació de l'11 de Setembre del 1924. Dels insults i improperis que Gaudí explicava que va patir en el corresponent interrogatori policial, en destaquem: "... Em preguntaren si no sabia parlar en castellà. Els vaig dir que sí, però que no em donava la gana". Isona Passola havia triat aquell text de la repressió patida pel genial arquitecte per a il·lustrar el record i la reivindicació de llibertat per als polítics catalans actualment empresonats o a l'exili. I si ara en destaquem aquest fragment, que incideix en el fet de la llengua, és per a fer atenció precisament al vessant lingüístic de la selecció de films que enguany van assolir la nominació als Gaudí.

Del total de les 26 pel·lícules nominades enguany als premis, vuit havien estat rodades en català, tretze en altres llengües i cinc, en més d'una llengua. A reserva, que en algunes d'aquestes darreres el català hi fos parcialment present; en definitiva, en la llengua del país, hi han estat rodades menys d'una tercera part. No és pas un fenomen nou, i fins i tot alguna gent de la professió podria dir que cal celebrar que la proporció hagi estat més alta que en alguns dels anys anteriors. En qualsevol cas però, no deixa de ser una anormalitat que s'inscriu en el dèficit lingüístic crònic de la producció cinematogràfica catalana, per a la superació del qual hem estat i seguim batallant constantment, i en tots els fronts possibles, i des de la fundació mateixa de la Plataforma per la Llengua.

Deixant ja de banda la resistència de les grans multinacionals del ram, la producció de les quals inunda, controla i domina la programació de les sales i dels diversos mitjans actuals de visionat de pel·lícules i sèries, la manca de poder de les institucions catalanes (sense estat i amb un estat en contra), la insuficiència de mitjans d'aquestes i encara un compromís irregular de la Generalitat -com entendre sinó, la incapacitat d'impulsar la vigència de la Llei del Cinema aprovada pel Parlament el 2010?- no han possibilitat la que hauria estat normal penetració de la llengua en el mercat cinematogràfic i audiovisual del país. És així que, en aquest context, el paper normalitzador de la producció pròpia adquireix un paper imprescindible. I és així que resulta més penós que un bon nombre de productors i de directors catalans no assumeixi en les seves produccions la responsabilitat en l'ús de la llengua catalana.

Amb tot però, és el que hi ha. I arribem a aquesta reflexió quan encara ressonen els ecos de la nit que el cinema produït a Catalunya recollia els reconeixements de la professió i una setmana abans que als Goya tornés a afermar-se com el més reconegut pel global dels professionals de l'Estat espanyol. Remarcava, això no obstant, Isona Passola, que això només seguirà essent possible mentre la indústria catalana del cinema no es quedi sense el suport de TV3, ferida greument amb l'IVA que se li reclama, i sense la taxa de l'audiovisual, ara suspesa pel Tribunal Constitucional. I una minva de la producció catalana de cinema comportaria indefectiblement la disminució del seu pes cultural i tanmateix la minorització, encara més, de la presència de la llengua del país.