Si tots els valencianoparlants sabem parlar castellà, però els qui parlen castellà diuen que no saben parlar valencià, on hi ha la igualtat? Al País Valencià, sense l'ús de la llengua pròpia, no hi ha drets lingüístics; ni possibles, ni reals. Perquè per a exercir un dret d'opció en llengua s'ha de tenir, si més no, la possibilitat de triar entre diverses alternatives. És a dir, sense la promoció del valencià, allò que hi ha és la imposició del castellà, declarada o no, però absolutament real. Durant els anys de govern del PP, la Generalitat Valenciana ha operat administrativament en castellà, perquè el valencià era poc més que una llengua per a traduir a partir del castellà.

Per citar només alguns exemples, els caps de l'Institut Valencià d'Administració Pública (IVAP) demanaven als funcionaris redactar els documents en castellà, i tampoc no es respecta aquesta opció lingüística en les gestions iniciades en valencià per part de la ciutadania davant la Generalitat, ni en la tramitació, ni en la resposta de l'Administració. L'única política lingüística que ha practicat el PP durant tots els anys al poder ha estat l'animadversió contra el valencià, que és el mateix que dir contra els valors de la democràcia, una manifestació de la qual és la igualtat de dret.

Vint-i-tres anys després de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià comptem amb un decret sobre usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, publicat el proppassat 23 de maig. Es tracta d'un avanç significatiu per la consideració que s'hi fa del valencià, és a dir, de la llengua catalana, com a llengua pròpia i d'ús normal i general de l'Administració de la Generalitat. Fins i tot, l'article 25 del decret de llengües oficials preveu l'obligació que les comunicacions de l'administració autonòmica a l'administració de l'Estat i al sector de la Justícia amb seu al país, es redacten en valencià. Es tracta d'un pas important per a establir una certa igualtat institucional de les dues llengües oficials, la pròpia i el castellà.

Des de l'ONG del valencià hem constatat la necessitat de regular les disposicions del decret. Els increïbles casos d'alguns funcionaris que han intentat impedir l'expressió en valencià de pacients als centres de salut de Castelló de la Ribera o de Benimaclet, a València, bé que en demostren la necessitat. Que un servidor públic intente impedir el dret a usar la llengua pròpia és un pur exercici de censura, de vexació al ciutadà que serveix. És un exemple clar que quan no s'accepta l'ús del valencià, no es reconeix tampoc el dret a l'expressió.

En un context multilingüe, el castellanoparlant monolingüe no disposa de cap tria lingüística real, sinó que sobreviu com pot, i avant. Així, doncs, al País Valencià, només amb una promoció efectiva de l'ús de la llengua pròpia es pot garantir de debò l'existència de drets lingüístics. No parlem només de l'obligació democràtica d'afavorir una llengua com el valencià, que ha patit una injusta discriminació i marginació, sinó que sols el camí de la promoció del valencià pot consolidar les possibilitats d'exercir els drets lingüístics de la societat valenciana.