Gósol no és només un espai de camins i silenci a tocar del Pedraforca. És també el traç pictòric de Picasso i, és clar, ha estat també des de fa uns anys la llar d'un capellà sense jerarquia, digne continuador de mossèn Cinto, el més estimat pels feligresos.
Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920-Berga, 2016) és, segurament, un dels capellans més coneguts del nostre país. Ja el 1989 la seva inspiració literària quedà plasmada a Mossèn Tronxo.
La publicació de l'esmentada novel·la va esdevenir un fenomen editorial i van seguir-ne nombroses reedicions pròpies d'un text enginyós i àmpliament llegit. Més d'una quarantena de títols han sortit dels seus papers. Per a ell, pregar i escriure era el pa de cada dia.
La vida de Ballarín, des de ben jove, ha estat marcada també per la seva voluntat de "fer país". El mossèn va esdevenir una persona a qui calia recórrer per a activitats semi-clandestines del catalanisme des de meitats dels cinquanta: defensar la llengua catalana i enfortir la consciència nacional. També Joan Fuster i els joves valencianistes de l'època farien pregàries al vent de Queralt estant.
No seria fins a la dècada dels noranta que Ballarín ascendiria geogràficament a la muntanyenca Gósol. Però els dies freds d'hivern els passava a Berga i va ser a la ciutat de la Patum on vaig entrevistar-lo, un dia de Nadal a Reis, ara fa un lustre.
Parlàrem de la importància que la llengua, la cultura i l'Església han tingut i tenen per al nostre país. Ho feia amb el seu posat característic, ulleres de lector i ben acomodat a la butaca. L'acompanyava l'Emília, que ell anomenava Santa Emília.
A Gósol, com abans a Queralt, Ballarín ha estat el suport necessari per a veïnes i veïns. Quan se l'ha necessitat, ell hi ha estat. Un any i un altre, fins als 96, que Déu n'hi do.