Tots els països de tradició democràtica amb diverses comunitats lingüístiques tan rellevants com en el cas espanyol (i particularment amb tants parlants com els que parlen català), ja han reconegut les diverses llengües al mateix nivell constitucional. A diferència d'Espanya, la llengua tradicionalment imposada a tot el territori ha perdut el caràcter legal preeminent i totes les llengües són igualment oficials per part de l'Estat i amb la mateixa consideració segons el territori on en són pròpies. Així ho han fet països com Suïssa, Bèlgica, Canadà o Finlàndia. L'alternativa a aquesta política és el trencament de l'Estat i la formació de nous estats.

La constitució espanyola, en una transició parcial, és hereva de l'etapa pre-democràtica de la preeminència d'una de les identitats, la de matriu castellana. No només es reconeix com única llengua oficial de tot l'Estat sinó que, juntament amb Bulgària, és l'única constitució del món que imposa el deure de saber una llengua (en aquest cas el castellà). Això té conseqüències més enllà de la constitució en les obligacions a tots els ciutadans espanyols, amb milers de disposicions que només tenen en compte la presència i obligació d'usos del castellà.

És en aquest sentit que es faria imprescindible una reforma constitucional amb un nou redactat de l'article 3, de manera que s'acostés a un redactat del tipus:

Article 3

1. El basc, el gallec, el català i el castellà són les llengües oficials de l'Estat.
2. L'occità, l'asturià-lleonès, l'aragonès, l'àrab i l'amazic seran reconeguts oficials en els respectius territoris on en són pròpies i per a les relacions de l'Estat amb aquests territoris.
3. Les regions hauran de reconèixer com a oficials en llurs estatuts per a llur territori com a mínim la llengua o llengües que en són pròpies de la regió.
4. L'Estat reconeix els usos oficials per a les diferents llengües de signes espanyoles.
5. La riquesa de les diferents llengües i modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Tanmateix, per portar a terme aquests mínims, ja assolits en la resta de democràcies comparables, de quin suport i aliances disposeu per garantir aquest canvi constitucional? Quins passos seguireu per assolir-ho? Com és que, sorprenentment, en la proposta de reforma constitucional de Podemos no apareix una reforma del punt 3 en aquest sentit? Cal recordar que la proposta perpetua el castellà com a única llengua oficial de l'Estat en el punt 139 del programa com a única llengua considerada «idioma oficial en tot el territori estatal». Tan sols hi ha una proposta de modificació amb un afegit per fer explícit el reconeixement explícit de les llengües de signes espanyoles com a llengües oficials de l'Estat (punt 185 del programa). Així la llengua catalana de signes passaria a ser llengua oficial de l'Estat però la llengua catalana no, que quedaria relegada a la situació actual, amb un reconeixement restringit que depèn de les comunitats autònomes, però en cap cas oficial de l'Estat. Sereu coherents amb les proclames de respecte al reconeixement a la diversitat espanyola en contra de les pròpies propostes electorals que no van en la mateixa línia? Si no hi ha garanties de viabilitat d'una reforma real democràtica espanyola la independència de Catalunya es planteja com a única solució per a aquest territori per garantir un estat de dret plenament democràtic?