Podem considerar prou respectable la defensa identitària de voluntat de pertinença a Espanya. Tanmateix, ara com ara, la no-separació d'Espanya implica que els drets de les persones, els drets bàsics, no només econòmics, sinó de llibertats i drets fonamentals en una democràcia moderna, queden sacrificats i subordinats. En poso un exemple ben evident arran de la presentació que va fer la Plataforma per la Llengua de les Balances lingüístiques entre castellà i català per part de l'Estat espanyol.  Espanya és un cas excepcional i únic dins l'entorn de països de tradició democràtica. No hi ha dins la Unió Europea cap comunitat lingüística de llengua pròpia de les dimensions de la catalana que no sigui reconeguda com a llengua oficial d'estat al mateix nivell que qualsevol altra llengua. Això té milers de conseqüències legals i estructurals, en un règim impositiu únic com no n'hi ha cap a la Unió Europea. Vegeu si més no aquest report i llegiu qualsevol dels més de 130 punts. Sereu conscients que defensar els nostres drets socials no és retornar a l'anterior llei d'ensenyament o retocar quatre aspectes de cinema, justícia o emissions de mitjans de comunicació en català. La cosa va molt més enllà: la principal, l'article 3.1 de la Constitució espanyola, pel qual el castellà és l'única llengua oficial d'estat i és un deure conèixer-la.

Les propostes de futur de les principals forces polítiques espanyoles no preveuen en cap cas de modificar el caràcter preeminent i únic de llengua oficial d'estat per al castellà per sobre del català. No hi ha possibilitats, ara com ara, de canviar la situació. A tot estirar, els més optimistes poden somiar de fer-hi retocs; retocs que seran a anys llum de qualsevol realitat comparable normalitzada, sigui Bèlgica o Suïssa. I això ho saben tant en Miquel Iceta, com en Ramon Espadaler, com en Lluís Rabell. Saben que no és possible dins l'Estat espanyol d'arribar a un règim de drets per al català equiparable al de la resta de democràcies europees.

I així i tot, encara tenen la gosadia de fer-se abanderats dels drets socials?  Si hom defensa els drets de llibertat religiosa no defensa uns drets socials? O només són drets religiosos? Si hom defensa els drets de les dones, lluita a favor d'un dret social o només és contra el sexisme? Si hom denuncia la discriminació per raó del color de la pell, està reclamant un dret social o només denuncia racisme? Per què reclamar per als catalans en l'àmbit lingüístic allò que té qualsevol ciutadà europeu no és defensar un dret social? O no és un dret social suficient que calgui prioritzar per damunt dels sentiments identitaris de pertinença a Espanya?

No donar garanties de solució i perpetuar una discriminació legal i pràctica d'una persona pel que és o parla com no es produeix en cap més lloc d'un país de tradició democràtica no és defensar un dret social. Però encara és més greu pretendre voler fer passar gat per llebre i pregonar que hi ha una solució dins el marc espanyol quan no hi ha proves ni alternatives reals que hi sigui. Això ja és demagògia.

El dia 27 tenim la gran oportunitat de deixar de ser uns ciutadans de segona per ser ciutadans de ple dret, amb tots els ets i uts. El 27 podem votar sí a la independència per defensar, sí, de debò, els drets socials.